Ricard Gomà, director de l’Institut Metròpoli: "Als barris hi ha convivència, interacció, hibridació i mestissatge"

Hi ha ajuntaments, diputacions. ¿Quin és el sentit de l’administració metropolitana?

És important distingir. La Diputació és una administració de segon nivell orientada a donar suport als ajuntaments. L’AMB és el govern de l’àrea metropolitana, no la Diputació de l’àrea metropolitana. Defineix polítiques públiques que tenen un impacte directe en la ciutadania. D’alguna manera, és la institució de l’autogovern metropolità.

L’AMB comprèn 36 municipis i suma un total de 3,4 milions d’habitants, ¿però té vostè la sensació que aquesta gent sent una pertinença metropolitana?

L’AMB ha intentat reforçar el sentiment de pertinença a l’àrea metropolitana a través de serveis públics. És a dir, que la població metropolitana sigui beneficiària d’alguns serveis que s’identifiquin com a metropolitans. Per exemple, en mobilitat, la tarifació integrada o el servei metropolità de bicicletes. La identitat que això genera és feble i de vegades és difícil atribuir-la a una Administració com la metropolitana, que és menys coneguda que un ajuntament.

En vista de les dades de L’AMB en xifres. La metròpolis en 100 indicadors, la societat dels 36 municipis ha canviat molt. La població que treballa en la indústria suposa el 8% del total. ¿Quin era el percentatge fa mig segle?

Era majoritari. A finals dels anys 70, la indústria era el motor de l’activitat econòmica productiva de l’àrea metropolitana. Després ja va arribar la desindustrialització massiva, i la reindustrialització va aconseguir paràmetres molt diferents: un percentatge molt important correspon a indústries de coneixement intensiu, on la indústria és més intensiva en capital i coneixement que no pas en treballadors.

¿La classe obrera que queda és la jubilada?

La tradicional, sí. Hi ha una altra classe assalariada amb una distribució que té ben poc a veure amb la de finals dels 70.

Les xifres de l’estudi de l’AMB mostren evolucions positives.

Puja molt l’ocupació, la de qualitat. 250.000 contractes anuals d’ocupació estable quan fa 10 anys eren 100.000. La desigualtat social està per primer cop per sota de la gran recessió del 2007-2008.

L’estudi detecta també que hi ha molta solitud.

Hi ha dues tendències consolidades. Una és l’envelliment, que té la cara positiva que l’esperança de vida ha pujat: a l’AMB hi ha ara 20.000 persones més per sobre dels 80 anys que fa 10 anys. Però això comporta pèrdua de vincles, soledat no desitjada. I una altra cara no positiva és que es redueix la població infantil. Tenim 36.000 nens menys per sota dels 15 anys que fa una dècada.

La immigració també ha transformat la societat de l’AMB.

És la gran injecció de dinamisme demogràfic a l’AMB. Durant els últims tres anys hi ha hagut 150.000 entrades per any.

¿Tem vostè que un auge de l’extrema dreta pugui acabar perjudicant la convivència?

Hi ha hagut una gran arribada d’immigrants i no hi ha problemes als barris. Hi ha convivència, interacció, hibridació, mestissatge. Ha passat sempre a Catalunya. Crec que tenim una base als barris, un teixit social comunitari que ens permet afrontar el futur amb esperança. Hi ha pocs casos al món on s’hagi passat d’un 3% a un 30% d’immigració estrangera sense conflictes, com ha passat a Barcelona.