Ricard Gomà: «Hi ha pocs casos com Barcelona on es passi del 3% al 30% d’immigració estrangera en 20 anys sense conflictes»

L’Institut Metròpoli acaba de publicar els resultats de l’estudi ‘L’AMB en xifres. La metròpoli en 100 indicadors’’, que s’elabora anualment. ¿Quan va començar a circular el concepte metropolità de Barcelona?

Als anys 60 i 70, quan el fet metropolità és una realitat, Madrid opta per l’annexió de municipis, que tenien molta menys identitat que els de l’entorn de Barcelona, on el 1974 es constitueix la Corporació Metropolitana de Barcelona, en ple tardofranquisme, amb 27 municipis (l’AMB en té 36). El 1976 s’aprova el Pla General Metropolità. I el 1987 es dissol la Corporació Metropolitana.

La tanca Pujol, en el context d’un pols amb Pasqual Maragall.

Ara bé, quan Pujol en decreta la dissolució, Barcelona s’hi oposa i aixeca la bandera de l’àrea metropolitana. La resta de municipis, però, no l’acompanyen: encara eren organismes joves i temien que Barcelona acabés imposant-se i «se’ls mengés». Veien l’àrea metropolitana com un cert perill de centralisme. En canvi, quan es reestableix l’AMB, el 2010, les ciutats s’han consolidat, Santa Coloma ja no és aquell suburbi de Barcelona. És una ciutat amb un projecte propi; ja ningú no contempla l’amenaça que Barcelona s’annexioni a Santa Coloma. I això és una oportunitat de tenir una AMB plurimunicipal, policèntrica.

Hi ha Ajuntaments, diputacions. ¿Quin és el sentit de l’administració metropolitana?

És important distingir. La diputació és una administració de segon nivell orientada a donar suport als Ajuntaments. L’AMB és el govern de l’àrea metropolitana, no la diputació de l’àrea metropolitana. Defineix polítiques públiques amb un impacte directe en la ciutadania. D’alguna manera, és la institució de l’autogovern metropolità.

«La diputació és una administració de segon nivell orientada a donar suport als Ajuntaments. L’AMB és el govern de l’àrea metropolitana, no la diputació de l’àrea metropolitana. Defineix polítiques públiques amb un impacte directe en la ciutadania»

L’AMB comprèn 36 municipis i suma 3,4 milions d’habitants, ¿però té vostè la sensació que aquesta gent sent una pertinença metropolitana?

Hem de distingir entre una pertinença més comunitària, que en el cas de la metròpolis és més baixa: la gent se sent del seu barri, de la seva ciutat. Segurament, algú de l’Hospitalet o Badalona a l’estranger digui que és de Barcelona, però mai ho diria aquí. I en canvi probablement algú de Granollers o Vilafranca no diu que és de Barcelona ni a l’estranger. L’AMB ha optat per intentar generar una mica de construcció de pertinença més funcional. És a dir, que la població metropolitana sigui beneficiària d’alguns serveis públics que s’identifiquin com a metropolitans. Per exemple, en mobilitat, la tarifació integrada, o el servei metropolità de bicicletes. La identitat que això genera és feble, de vegades és difícil atribuir-ho a una administració com la metropolitana, menys coneguda que un Ajuntament. Hi ha un tema clau: la qüestió democràtica. L’elecció directa del govern metropolità.

Una cosa que els partits polítics, o alguns, temen.

Hi ha un cert immobilisme per part de tot el món. És cert que quan generes un espai democràtic sense un sentiment de pertinença tens el perill que la participació sigui baixa, que la gent digui què ens fan votar. ¿Però es pot imaginar la UE sense eleccions directes al Parlament Europeu?

¿Com s’escolliria el govern de l’AMB?

A mi m’agrada el model de Londres. Allà també va ser abolit el govern metropolità. Ho va fer Thatcher el 1987 (el mateix any que Pujol va tancar la Corporació Metropolitana de Barcelona). Quan es va recuperar, es va fer en clau democràtica. El sistema electoral és diferent. La gent elegeix directament al seu municipi, la seva ‘borough’, i també al Londres metropolità. Sadiq Khan és l’alcalde del Londres metropolità, mentre que la resta del territori es divideix en municipis metropolitans, cadascun amb el seu alcalde. És una doble elecció directa. L’elecció directa d’un govern metropolità, tant a Londres com a l’AMB, comença a generar una identificació potent entre la ciutadania i la institució. I això s’hauria de complementar amb acabar la descentralització política de Barcelona, de manera que els 10 districtes de la ciutat també fossin elegits directament i es convertissin en 10 municipis metropolitans, i que l’Ajuntament de Barcelona com el coneixem avui desaparegués i el govern metropolità fos el del conjunt de la metròpolis, amb 46 municipis, els que hi ha a l’AMB més els 10 districtes de Barcelona.

¿Què es guanyaria?

Guanyaríem en democràcia. ¿L’AMB presta serveis o defineix polítiques públiques? Defineix polítiques públiques. Quan decideixes quin model de gestió de l’aigua hi ha, defineixes un model. Igual amb la mobilitat metropolitana. Zona de Baixes Emissions. ¿Requereixen aquests temes un debat democràtic entre partits i ciutadania? La meva resposta és que sí. La democràcia legitima un debat que permeti definir una política pública. Això ara no ho tenim i, per tant, hi sortiríem guanyant.

«El debat de la regió metropolitana és el del desenvolupament de la llei de vegueries. S’ha d’avançar en la llei de vegueries. No s’ha d’inventar res»

¿Com veu el debat sobre una possible Regió Metropolitana, una Barcelona de cinc milions d’habitants?

No s’ha d’inventar res. La llei està aprovada (el 2010) però no s’ha desenvolupat. Existeix una vegueria de Barcelona. El país s’ha d’articular en vegueries. El debat de la regió metropolitana és el del desenvolupament de la llei de vegueries.

En vista de les dades de l’‘AMB en xifres. La metròpolis en 100 indicadors’, la societat dels 36 municipis ha canviat molt en les últimes dècades. La població que treballa en la indústria suposa el 8% del total. ¿Quin era el percentatge fa mig segle?

Majoritari. A finals dels 70 la indústria era l’activitat econòmica productiva de l’àrea metropolitana. Després va arribar la desindustrialització massiva, i la reindustrialització va aconseguir paràmetres molt diferents: un percentatge molt important correspon a indústries de coneixement intensiu, on la indústria és més intensiva en capital i coneixement que en treballadors.

¿La classe obrera que queda és la jubilada?

La tradicional, sí. Hi ha una altra classe assalariada amb una distribució que té poc a veure amb la de finals dels 70.

Les xifres de l’estudi sobre l’AMB indiquen evolucions positives.

Puja molt l’ocupació, i l’ocupació de qualitat. 250.000 contractes anuals d’ocupació estable, quan fa 10 anys eren 100.000. La desigualtat social se situa, per primera vegada, lleugerament per sota dels nivells de la Gran Recessió del 2007-2008.

«L’envelliment té la cara positiva que l’esperança de vida ha pujat: a l’AMB: hi ha 20.000 persones més per sobre dels 80 anys que fa 10 anys. Però això comporta soledat no desitjada. I hi ha una altra cara negativa: es redueix la població infantil»

L’estudi detecta també molta solitud.

Hi ha dues tendències consolidades. Una és l’envelliment, que té la cara positiva que l’esperança de vida ha pujat: a l’AMB hi ha ara 20.000 persones més per sobre dels 80 anys que fa 10 anys. Però això comporta pèrdua de vincles, soledat no desitjada. I hi ha una altra cara negativa: es redueix la població infantil. Tenim 36.000 nens menys per sota dels 15 anys que fa una dècada. De 130 persones grans per cada 100 menors de 15 anys hem passat a 160 persones grans per 100 de menors.

La immigració també ha transformat la societat de l’AMB.

És la gran injecció de dinamisme demogràfic a l’AMB. En els últims tres anys, hi ha hagut 150.000 entrades per any.

«L’elecció directa d’un govern metropolità comença a generar una identificació potent entre la ciutadania i la institució»

¿Tem que l’auge de l’extrema dreta pugui perjudicar la convivència?

Hi ha hagut una arribada d’immigrants molt elevada i no hi ha problemes als barris. Hi ha convivència, interacció, hibridació, mestissatge. Ha passat sempre a Catalunya. Crec que tenim una base als barris, un teixit social comunitari, que ens permet afrontar el futur amb esperança. Hi ha pocs casos al món on s’hagi passat d’un 3% a un 30% d’immigració estrangera sense conflictes, com ha passat a Barcelona.