La saturació de satèl·lits complica la detecció d’asteroides perillosos

La detecció d’asteroides perillosos per a la Terra per part del telescopi Atlas, a Tenerife, té un problema que no existia ara fa una dècada: els satèl·lits de telecomunicació Starlink, de l’empresa SpaceX d’Elon Musk. "Atlas veu els asteroides com a línies, i els satèl·lits, també. Si una línia es creua amb una altra, ja t’ha espatllat el càlcul que podria donar lloc a una alerta", assenyala Olga Zamora, que és astrònoma de l’Institut d’Astrofísica de les Canàries (IAC).

El nombre de satèl·lits en òrbita s’ha disparat des del 2019, quan Musk va començar a llançar els Starlink, que actualment són el 60% del total, uns 14.000. "Tenim experiments a les Canàries que veuen un Starlink cada cinc minuts", constata.

Per si fos poc, un nou repte plana sobre l’observació del cel. Al juny, Musk va anunciar que pretén llançar un milió de satèl·lits que actuïn com a centres de dades espacials per a la intel·ligència artificial (IA). Setmanes després, l’empresa nord-americana Reflect Orbital va rebre el permís per assajar un prototip de satèl·lit-mirall capaç de generar llum de dia a demanda. Seria el primer d’una flota de 50.000, que reflectirien la llum del sol durant la nit sobre plantes solars, camps i ciutats.

El desplegament de satèl·lits mirall i centres de dades espacials generaria un escenari distòpic: el cel nocturn es convertiria durant bona part de la nit en una capa grisa, que ocultaria les constel·lacions que la humanitat ha albirat des dels seus orígens. En lloc de les estrelles, es veurien els llums mòbils de milers de satèl·lits artificials.

Aquesta és la imatge que dibuixa un estudi acceptat per ser publicat a la revista Astronomy & Astrophysics. L’autor és l’astrònom Olivier Hainaut, de l’Observatori Europeu Austral (ESO), organització intergovernamental que gestiona alguns telescopis més importants del món al desert d’Atacama, al nord de Xile.

El treball alerta d’"efectes devastadors per a l’observació astronòmica" si es llancessin els aproximadament 1,7 milions de satèl·lits previstos. L’estudi fixa el límit acceptable en 100.000 dispositius, sempre que la seva lluminositat sigui prou feble per no ser visible a ull nu.

Neguit en el sector

"Els astrònoms professionals estem molt preocupats. La contaminació lluminosa no és una novetat, però això està en una altra escala. Tirar d’aquesta forma tots els diners que s’han invertit en observatoris seria una vergonya", afirma Marcel Agüeros, president de la Societat Astronòmica dels Estats Units (AAS).

Cada satèl·lit Orbital generaria un feix de llum quatre vegades més lluminós que el de la Lluna. Això seria suficient per arruïnar les imatges de qualsevol telescopi amb un camp d’observació ampli. És, per exemple, el cas de l’Observatori Vera Rubin, a Xile, que treu imatges completes del cel amb una freqüència setmanal, amb l’objectiu de detectar objectes astronòmics variables, comara supernoves o cometes. Però l’efecte més devastador seria el de la llum difosa fora del feix –el mateix efecte pel qual tot el cel és grisenc quan hi ha Lluna plena, tot i que un es posi d’esquena a la Lluna.

"La llum difosa per la constel·lació de Reflect Orbital augmentaria l’actual en un 300%. Això vol dir que una observació que avui fem en una hora tardaria quatre i costaria quatre vegades més", afirma Hainaut. "A més, perdríem tots els objectes astronòmics de lluminositat feble", afegeix Zamora.

Per a qui estigués fora del feix de llum d’un satèl·lit mirall, continuaria tenint una brillantor intensa, afirma Hainaut. "Tindríem centenars de punts més brillants que Venus en un cel amb llum difusa. Seria desastrós", explica.

Quant als centres de dades espacials, hi ha més dubtes sobre la seva viabilitat: la calor que generarien és difícil d’irradiar en l’espai, on no hi ha atmosfera. Els astrònoms suposen que haurien de ser satèl·lits grans (per allotjar molts ordinadors), equipats amb plaques solars i estructures per evacuar la calor. A més, per evitar que caiguin, s’haurien d’emplaçar en òrbites altes, que faria que fossin més visibles.

Les constel·lacions convencionals dedicades a la comunicació per si soles ja estan complicant la vida dels astrònoms. "Els satèl·lits passen contínuament i cadascun deixa una traça. Et pot arruïnar una observació en un segon", explica Jordi Núñez, astrònom de la Universitat de Barcelona que investiga la brossa espacial a l’Observatori Fabra.

Els problemes per a l’astronomia es donen sobretot cap al tard i a trenc d’alba, que és quan els satèl·lits del tipus de Starlink, que estan emplaçats en òrbites de baixa altura, són més visibles. Els telescopis amb un camp d’observació acotat poden reduir el mal retallant el temps d’observació. "És comparable amb el que causaria una fallada tècnica, però és com tenir una fallada tècnica cada nit", lamenta l’astrònoma Zamora.

La solució no és enviar tots els telescopis a l’espai. "Els satèl·lits ja estan impactant en els telescopis espacials", adverteix Alejandro Borlaff, investigador de la NASA. En un treball recent, Borlaff ha demostrat que el 73% de les imatges obtingudes pel telescopi espacial SPHEREx estan contaminades per satèl·lits artificials. "Les seves traces esborren tota la informació de les galàxies que troben al seu pas", conclou Borlaff..

Subscriu-te per seguir llegint