Viure els sorolls quotidians com una tortura: «Vaig demanar als meus veïns que es canviessin de calçat»

Cada vegada que el Daniel, de 41 anys, s’allotja en un hotel pregunta si l’habitació és «tranquil·la». Una vegada dins, sol inspeccionar-la per detectar possibles fonts de sorolls: un aire condicionat en mal estat o una finestra que tanca malament i deixa sentir el trànsit. Si sent alguna cosa, la situació li resulta insuportable i no dubta a demanar un canvi. Tot i que estigui de vacances en una casa rural aïllada, sempre dorm amb taps. Sap que no és una simple mania, però no s’atreveix a abordar-la a teràpia.

El cas del Daniel il·lustra què suposa viure amb misofonia, la intolerància extrema a sons quotidians que a la majoria de la gent li passen desapercebuts. És un problema psicològic per al qual no hi ha medicació ‘ad hoc’ i que afecta entre el 15% i el 20% de la població, segons Celia Incio, psicòloga sanitària especialitzada en sensibilitat auditiva i misofonia. Els casos més greus, que es donen entre el 5% i el 7% de la població, comporten un deteriorament de la vida social, acadèmica o laboral.

El Daniel no obre gairebé mai les finestres de casa seva, que donen a un pati interior. Tem escoltar converses de veïns, els lladrucs d’un gos o el so d’una ràdio. Cada vegada que es lloga el pis del davant, la incertesa sobre qui l’ocuparà li genera un intens malestar. «Aquests pacients viuen pensant que són maniàtics i que la culpa de ser així és seva. Ara, per fi, hi ha més informació i constitueix un motiu de consulta cada vegada més freqüent», afirma la psicòloga i divulgadora, que acaba de publicar ‘Maldito ruido. Misofonía: cómo vivir cuando algunos sonidos se vuelven insoportables’ (Alfaguara).

A més d’explicar què és i com es tracta aquesta condició neurofisiològica, l’assaig recull el testimoni anònim de molts pacients, persones «a punt del col·lapse emocional» per sentir uns passos al pis de dalt, el badall d’un company de feina o una cullera colpejant la tassa d’un cafè. El seu patiment és de tal envergadura que molts organitzen la seva feina, la seva vida familiar i el seu temps de ser a casa en funció del soroll.

«És com ser dins d’una amenaça constant», confessa l’Oscar, de 58 anys, que va demanar als seus veïns de dalt que canviessin el seu calçat d’estar per casa. «Per a ell, viure ja no és viure, sinó resistir», assegura la psicòloga Incio, que destaca que, en aquests casos, la psicoteràpia busca debilitar l’associació que el cervell ha establert entre determinats sons i una sensació d’amenaça.

La Silvia, que no suporta el soroll de la gent al menjar, evita dinars i sopars socials i ha vetat a la seva parella menjar fruita seca i crispetes

Un altre testimoni estremidor inclòs al llibre és el de la Silvia, de 31 anys, que no suporta el soroll que fa la gent al menjar. La primera vegada li va passar amb 12 anys, quan li va retreure al seu pare mastegar el menjar «com un porc». Anys després va trobar a internet una paraula per descriure el que li passava: misofonia. «Un dels psicòlegs a qui va acudir no tenia ni idea què era aquest terme», comenta la psicòloga i divulgadora. No és estrany perquè la intolerància a sons quotidians –el nom tècnic del qual es va encunyar el 2001– no s’estudia ni en la carrera de Psicologia ni en la de Medicina. La Silvia està «esgotada» i té la seva vida condicionada. Organitza les visites familiars evitant dinars i sopars i ha vetat la seva parella la fruita seca a casa i les crispetes al cine.

«¿Estic boja?»

Com molts dels seus pacients, quan la Susana es va asseure per primera vegada en la consulta d’Incio li va preguntar si estava boja. La jove, de 16 anys, no podia entendre per què s’alterava tant escoltant els esternuts dels seus companys d’institut. La misofonia, explica la divulgadora, no és una mania ni una simple molèstia, tampoc una fòbia. No és un trastorn obsessivocompulsiu sinó una condició neurosensorial que es caracteritza per una intolerància extrema a certs sorolls quotidians, com mastegar, xarrupar, respirar fort o repetitius, com el tecleig o els lladrucs.