Les cooperatives en cessió d’ús projecten 1.267 habitatges a Catalunya

A finals dels anys 80, a Catalunya, eren més de 160.000 els habitatges construïts sota un règim de propietat cooperativa. Si bé l’origen del moviment es remunta a principis del segle XX, va ser durant el desenvolupisme franquista (dècada del 1960) i la creació de la Federació de Cooperatives d’Habitatge de Catalunya, el 1983, quan va acabar de popularitzar-se el model. En canvi, fa un any, quan els grups del PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP van registrar al Parlament la proposició de llei per reformar la Llei de Cooperatives Catalunya –reforma que encara segueix en tramitació– el nombre d’habitatges cooperatius esmentat pel tercer sector amb prou feines ascendia a 1.200, un volum considerat tota una fita.

¿Com és possible? ¿S’han evaporat del mercat immobiliari la resta de cooperatives? Aquesta diferència de volums rau en la concreció del model plantejat per les entitats socials, que únicament inclouen en la seva definició a les cooperatives de cessió d’ús o al cohousing, on la propietat col·lectiva de les parets és perpètua.

Davant un cooperativisme més ampli en què els socis solen ser promotores privades i la propietat es dissol una vegada finalitzada l’obra, el cohousing concedeix als socis un dret d’ús indefinit i intransferible. És el que plantegen com un model cooperativista "antiespeculació", pel qual després d’un desemborsament inicial, que de mitjana ronda els 20.000 euros, els socis han de pagar una quota d’ús mensual (600 euros de mitjana en cooperatives de Barcelona).

La distinció no és menor, ja que el 1988, tal com va remarcar la investigadora Ludovica Rolando en la seva tesi Arquitectura per i per a la comunitat: El cas del Cohousing a Barcelona, presentada al I Congrés de la Càtedra Barcelona d’Estudis d’Habitatge, només el 10% de les cooperatives d’habitatge van ser constituïdes com immobles per ser la residència habitual dels socis.

La resta d’immobles, una vegada entregades les claus, van dissoldre la seva estructura cooperativista i es van destinar com a segona residència o com a actiu d’inversió, i per això, tornant a la pregunta inicial: sí, van desaparèixer del mercat, literalment. "La cooperativa, al final, ha de ser una eina, un instrument; no el vehicle que t’hi porta i després desapareix" recorden des de l’organització Sostre Civic, una de les principals associacions que promouen aquest model.

Creixement

Tot i que actualment els habitatges cooperatius habitats representen tot just el 0,007% del parc immobiliari català, el nombre de cohousings que hi ha a Catalunya no ha parat de créixer, consolidant la comunitat com el territori amb més habitatges sota aquest model de tot l’Estat. En l’àmbit estatal, la Xarxa d’Habitatge Cooperatiu va identificar el maig del 2026 216 projectes en marxa o amb previsió de consolidar-se, i a Catalunya n’hi correspon més del 40%.

Segons dades de l’Observatori Llargavista, actualment són 72 els projectes identificats a Catalunya, amb capacitat per a 1.269 habitatges, amb 977 que són de protecció oficial. El 70,5% d’aquestes corresponen a projectes l’adquisició de sòl que es va produir a partir del 2020, cosa que confirma que la major part del creixement del sector és molt recent. I si bé només el 40,5% dels habitatges estan habitats, ja hi ha un 42,5% que es troben en construcció (539 habitatges en 25 projectes); mentre que el 17% restant correspon a projectes amb patrimoni ja adquirit però pendents d’iniciar obres (216 habitatges en 11 projectes).

Del total, Barcelona ciutat concentra 21 projectes, amb 495 dels 1.269 habitatges (el 39%), consolidant-se com el principal focus urbà del model, tot i que, segons expliquen des de Sostre Cívic, el creixement a la capital està "estancat" per la dificultat d’accedir a sòl públic disponible. A la capital destaquen casos coneguts com el de La Borda, a Can Batlló (Sants) –el projecte pioner i més mediàtic–, o el de Cirerers (Roquetes), l’edifici de fusta més alt de Catalunya.

"Hi ha més demanda que oferta i capacitat de construcció", asseguren des de Sostre Cívic, en la mesura que aquest model ha anat guanyant cada vegada més adeptes a causa de l’auge de les llars unipersonals, l’encariment generalitzat de l’habitatge i l’envelliment de la població, amb el cohousing sènior com a exponent per a aquest segment poblacional.

De fet, des de l’organització perceben que el perfil dels que accedeixen s’ha ampliat i inclou famílies de tot tipus –moltes de monoparentals– i persones d’entre 30 i 35 anys que voldrien trobar estabilitat després d’anys subjectes al mercat del lloguer sense aconseguir tenir prou estalvis per comprar. Segons Sostre Cívic, més de la meitat dels qui avui viuen en un projecte de cohousing mai havia sentit parlar abans de cooperativisme ni d’economia social.

¿Per què no acaba d’escalar el model? Els factors són diversos, però per als experts consultats, el principal fre és el finançament i l’accés al sòl. "La banca tradicional exigeix avals individualitzats que són incompatibles amb la lògica de propietat col·lectiva", traslladen des de l’organització, cosa que deixa en mans de la banca ètica i solidària (Coop57, Fiare), la banca pública (l’ICF) o institucions europees com el Banc de Desenvolupament del Consell d’Europa el desemborsament d’aquests projectes.

Subscriu-te per seguir llegint