Margarita García, primera comissària policial a Catalunya: "Les dones liderem d’una altra manera. Dirigim, no manem"

És la primera dona que va arribar a comissària a Catalunya i ara diu adeu a la policia. Fa un any es va posar al capdavant de l’elit de la Policia Judicial de la Policia Nacional després d’una carrera de 40 anys en què ha obert camí en homicidis, violacions, atracaments i intel·ligència. Aquesta comissària, amb 140 agents a càrrec seu, va entrar al cos quan només sis dones compartien promoció amb prop de 200 homes. Defensa que en la Policia hi ha més paternalisme que masclisme i que les dones «dirigeixen equips, no manen».

Ha arribat on volia.

Sí, jo vaig entrar a la policia per treballar a Policia Judicial i m’acomiado de la Policia com a cap de la Brigada Judicial; per a mi és el colofó de la meva feina.

Amb només 22 anys va entrar a la Policia ja amb referents.

Sí, el meu pare era del cos superior i el meu germà gran, que l’adoro i és el meu referent, també era del cos superior, i era l’època de les pel·lícules de Sérpico, de Starsky i Hutch, d’aquells detectius que es disfressaven, vigilaven, perseguien els dolents. Per a mi aquella era una imatge molt potent, però quan jo vaig acabar COU encara no hi havia dones a la policia. Vaig començar una carrera i llavors es va obrir l’opció, vaig opositar i vaig entrar.

Com van ser els seus primers passos professionals a la Catalunya i la Barcelona dels 80?

Jo vaig debutar a Badalona en uns anys en què hi havia molt atur, molta heroïna i molts heroïnòmans, molts furts, sirles (atracaments amb navalla), era l’època dels radiocaseros. Llavors hi havia molt heroïnòman necessitat de diners ràpids, i va pujar el nombre de delictes. No paraves de treballar. El 92 em van donar l’oportunitat d’anar a homicidis, que era el que jo volia, ser detectiu d’homicidis. I allà vaig passar, crec, els anys més feliços de la meva vida.

Va ser un bon moment professional.

Em van donar l’oportunitat de ser cap de grup, cosa que en aquella època era molt difícil per a una dona en la policia judicial. Hi havia llista d’espera per entrar-hi i em van donar el grup de violacions, que s’assemblava molt a homicidis en la manera d’investigar. Van ser uns anys durs, treballàvem al costat del Servei d’Atenció a la Dona, on anaven les dones maltractades. Vam ser pioners a crear aquestes unitats perquè sabíem que hi havia una xifra negra, tant de violacions com de maltractament. Les dones no tenien confiança per anar a explicar a un policia què els havien fet. Des que es van crear aquelles unitats femenines, va augmentar moltíssim el nombre de dones que van anar a denunciar perquè van començar a sentir-se compreses i acompanyades. A partir d’aquí ja es van crear protocols i circuits de pisos per a dones maltractades.

En els seus anys a homicidis va viure un cas molt estrany, la mort d’una família gairebé sencera; dic gairebé perquè hi va haver un nen que va sobreviure.

Resolíem el noranta i escaig per cent dels homicidis, però dels que te’n recordes sempre és dels no resolts. I aquell a mi em va quedar molt gravat perquè jo ja tenia nens petits i van matar una mare i el seu fill, que dormia amb ella. A l’altre costat de la paret dormia el seu altre fill, que aparentment no es va assabentar de res. Al llevar-se l’endemà, es va vestir per anar a l’escola, va anar a despertar la seva mare i se’ls va trobar, a ella i al seu germà, degollats. En aquell pis es traficava amb droga, vivien d’això. I, desgraciadament, en aquella època no hi havia proves d’ADN; de la sang només et deien si era del tipus A o si era Rh negatiu. Aquell cas avui s’hauria resolt, però va quedar sense resoldre.

Recorda el seu primer cas a homicidis?

En el meu primer cas jo vaig obrir la porta i vaig anar directa fins on hi havia el mort. Un veterà em va corregir: «Has mirat si la porta està forçada?, has mirat si hi ha petjades ensangonades, has mirat si estàs trepitjant alguna cosa?». «El mort no se’n va, cal mirar altres coses primer», em va dir. Aquella va ser la meva primera lliçó d’homicidis.

El 2019 va explicar en una taula rodona que quan una dona entra en un càrrec nou està en dubte.

La policia està apostant molt fort per la presència femenina; és veritat que encara no s’hi presenten prou dones perquè siguem més, però estem molt contents perquè hem arribat al 20% de presència femenina. Estan fent moltes campanyes de visibilització de dones policies perquè les noies ho vegin com una professió que també pot ser per a elles.

Parla més de paternalisme que de masclisme.

Sí, existeix en la societat en general. En moltes cases, quan la família va de viatge qui condueix és l’home; a les taules del menjador, qui presideix la taula és l’home; encara hi ha famílies en què els nois no es fan el llit i les noies sí. La policia també és un reflex de la societat i ens modernitzem al seu ritme. Encara tenim molts comandaments masculins, però cada vegada hi ha més dones comissàries i moltes dones vàlides a les quals cal donar oportunitats. Fa 30 o 40 anys res estava preparat perquè nosaltres fóssim aquí, no hi havia vestidors de noies i, si feies una vigilància en un cotxe de 15 hores, no era fàcil ni sortir a orinar.

Com lidera una dona?

Hi ha un estil diferent de lideratge. Això d’arreglar-ho amb un cop de puny a la taula encara existeix. Això de dir «jo soc el cap» encara existeix. Però jo crec que les dones liderem d’una altra manera. Les dones dirigim equips, no manem.

Subscriu-te per seguir llegint