12 de setembre de 2013
12.09.2013
Entrevista a Ramon Cabana

"L'ortodòxia és la bona pràctica de ser generós"

Cabana creu que les tesis de Novell i la línia del nou Papa "no encaixen de cap manera"

14.09.2013 | 07:57
Mossèn Ramon Cabana, amb la publicació sobre el papa Francesc

Capellà i professor jubilat. El rector de Gargallà és progressista però no forma part del fòrum Ondara "perquè jo vaig més enllà ". Ha fet un llibre on analitza els gestos del papa Francesc, en qui veu un canvi esperançador

Nascut a les Lloses (Ripollès) el 1950, mossèn Ramon Cabana va estudiar a la facultat dels jesuïtes de Sant Cugat del Vallès després de passar pel seminari de Solsona. Ordenat el 1975 a Balsareny, va ser rector d'aquesta mateixa localitat. També ha passat per diferents parròquies del Berguedà. Ja abans de ser ordenat, va iniciar la seva tasca docent i ha exercit de professor en diferents centres, fins que, el juny passat, es va jubilar i va deixar la seva feina a Súria. Actualment és rector de Gargallà, Vilandeny, Sorba, Clariana, Freixinet i Su. Rector poc convencional, no parla amb el bisbe Xavier Novell: "en un mitjà públic, en un debat sobre la llibertat d'expressió a l'Església catòlica, ens va dir a mossèn Huguet i a mi que fèiem mal a l'Església catòlica amb la nostra postura, que era protestant". Des de llavors, "hi ha respecte però no hi ha una relació fluïda", explica.

Què l'ha dut a publicar aquestes reflexions sobre el papa Francesc?

He de puntualitzar que no és amb cap gran format ni fet amb una editorial. Són uns apunts publicats en una copisteria. La idea va sorgir per un diàleg amb la meva gent de les parròquies. Em demanaven què em semblava el nou Papa. I tothom sabia l'animadversió que tenia contra l'altre, perquè havia tret molts dels millors teòlegs de les facultats i per la relació que havia tingut amb els meus amics de la teologia de l'alliberament d'Amèrica, personalment amb el Casaldàliga: el va cridar a Roma, el volia fer plegar, etc. També per aquells jesuïtes del Salvador que van assassinar, etc. Per tot aquest ambient jo tenia una animadversió terrible amb la cúpula de l'Església d'aquests 38 anys. I carall, amb el papa Francesc vaig veure que això era una altra cosa, que no era el de sempre. S'assembla més a Joan XXIII. I vaig estar pendent de les coses que anava fent el primer mes, vaig veure gestos que m'emocionaven i, quan en vaig tenir 22, ho vaig publicar.

Quins gestos li han cridat més l'atenció?

Sobretot que tingués la valentia d'elogiar la figura de Casaldàliga quan va parlar amb l'Adolfo Pérez Esquivel (premi Nobel, argentí com ell i íntim de Casaldàliga). Doncs aquest li va preguntar pel bisbe emèrit de São Felix do Araguaia i, sense embuts, el papa Francesc va dir: "Casaldàliga és el profeta dels nostres dies". Tenint en compte que l'havien intentat foragitar, que companys seus l'havien titllat de marxista i l'havien denunciat al Vaticà... Que aquest Papa fés aquests elogis al Casaldàliga va ser el gest que més em va entendrir. Però n'hi ha molts d'altres: el tracte a la dona (que sense cap classe de protocol besés la presidenta argentina...) I aquí aprofito per fer una reflexió dels problemes de la dona amb l'Església.

Vostè creu que les dones haurien de poder exercir el sacerdoci?

És clar. Això el Papa de moment ja ha dit que no, però no es pot fer tot de cop. La dona hauria de poder exercir exactament en tot el que exerceix un home.

Confia que amb el temps això anirà cap aquí?

Si el cristianisme és de la manera que l'entenc jo, això, un dia o altre, passarà. De moment, el Papa ha dit que s'ha de reconèixer més la dona, que ha de tenir llocs de més responsabilitat... Jo penso que a última hora serem com una secta, perquè només quedem nosaltres: ja hi ha moltes esglésies cristianes que ordenen les dones.

Aquest canvi de rumb, creu que respon a la progressiva secularització de la societat?

I tant. El poder, les intrigues de la cúria (comprar mitres i fer sants a través de diners... ), la banca vaticana: milions i milions sota la protecció d'un estat petit... En definitiva, poder, diners i la qüestió de l'escàndol de pederàstia... van propiciar que Benet XVI fés una cosa bona: és adonar-se que l'havien traït i que els descamisats d'Amèrica (com deia ell) són els honestos, els honrats.

Veu paral·lelismes entre el papa i el bisbe Casaldàliga?

Sí. A l'amic Casaldàliga li vaig demanar la seva visió del papa Francesc després que digués a l'Adolfo Pérez Esquivel el que he comentat. Ell va ser tan clar i profund com sempre: "el pare Bergolio és un pastor honest i molt conseqüent, es tracta d'una persona teològicament i pastoralment moderada en molts aspectes, però com que és honest i sensible, confio que pot avançar i fer avançar l'Església, oimés sent d'on és, on la realitat increpa i evangelitzar molt", va dir el pare Casaldàliga.

Com encaixa aquesta línia del Papa amb la política que du a terme Novell aquí a Solsona?

De cap manera. A mi em sembla que, si ell bonament creu que la manera de fer de bisbe és com ell en fa, com ha arribat a bisbe i com li deia Benet XVI que en fés... aquí hi ha una contradicció terrible. Crec que molts de bona voluntat potser s'adonaran que s'han equivocat i aniran canviant. Però, si no, el que haurien de fer és tenir la valentia de presentar-li la dimissió. Però jo no sé si Novell farà una cosa o l'altra. Però jo sempre poso com a exemple una cosa objectiva: aquests anys últims van fer un llibràs que en diuen El Catecisme de l'Església Catòlica.

Des del Vaticà?

Sí. És un llibre que a mi em sembla una mena de cosa terrible: recobrar el fonamentalisme d'antany de l'Església: parla de pecats mortals i usa aquest llenguatge que només mantenen algunes religions de caire molt fonamentalista. Doncs bé, aquests bisbes, si mires quan escriuen: cada tres ratlles citen al papa Benet, o al catecisme... Doncs el papa Francesc en el primer text que va fer el dia de l'entronització només fa una cita, i la fa de l'evangeli. Aquest Papa, doncs, ja té un altre estil. De fet, em consta que algú li va dir: "santedat, cita molt poc els textos de l'Església". I ell els va contestar: "això no s'ha de citar, s'ha de viure". Per tant jo el veig diferent de Novell i diria que en algun cas contradictori i tot: això d'exigir la confessionalitat a la gent de Càritas...

Què en pensa, d'aquesta proposta per Càritas?

Això per a mi és molt greu. A vegades diuen: els capellans, bisbes i mossens no podeu fallar ren allò fonamental, el que ells en diuen l'ortodòxia, el que vol dir ense- nyar la doctrina fonamental, bona, sana, d'acord amb l'evangeli. I amb la cita "Tenia fam i em vas donar menjar, tenia set i em vas donar beure, anava nu i em vas vestir, era a la presó em vas visitar [...], Jesús deixa ben clar que la confessionalitat no és essencial, ans al contrari. Davant d'això i la del bon samarità (els sacerdots passen de llarg, en canvi, el samarità, l'agnòstic, el que no tenia dret a anar a les esglésies, fa el que havia de fer). I tot això no ho dic jo: ho diu Jesús. Per tant, em pregunto, un bisbe que doni aquestes directrius al seu bisbat, a la seva gent, és ortodox o heterodox? Perquè l'ortodòxia cristiana és l'ortopraxis, és a dir, la bona pràctica de ser generós, caritatiu i benèvol amb totes aquestes obres de misericòrdia.

Va autoritzar el toc de campanes a les seves parròquies per la Diada?

El bisbe ens va enviar una carta llarguíssima per acabar dient que l'última decisió estava a les nostres mans (perquè segons el dret canònic és competència dels rectors). Llavors, la gent em comentava: "mossèn, que tocarà les campanes?", jo els deia sí, sí, i tant, però jo vaig a la Via, no hi seré, però toqueu, toqueu! Era d'ells que havia de sortir... Va ser sortir la notícia del bisbe i em van trucar de totes les parròquies per dir-me: "ja hi anirem nosaltres". Em demanaven permís, i jo els deia que i tant! Jo ja les vaig tocar a Balsareny el 76 per la Marxa de la Llibertat.

És a dir, ha tingut l'efecte contrari del que pretenia..

Exacte! A la televisió n'han parlat i tothom ho ha comentat... i fins i tot ara sobra gent a la cadena humana.. i jo m'imagino que el bisbe de Solsona també hi deu haver tingut alguna cosa a veure.

Però, com bé sap, el bisbe de Solsona defensa que l'Església és de tots i que també s'ha de tenir en compte aquella gent que no està prou d'acord amb aquest procés...

A veure, no hem de predicar principis ètics religiosos generals? Perquè tota la resta és partidista i és posar-se en política. El principi ètic general és la defensa de tots els pobles i de totes les comunitats i en contra de tota classe de genocidi. Això no és la doctrina social de l'Església i de tots i de sempre? Doncs això. Punt dos: Catalunya és un poble, una comunitat, mal manada en aquest sentit. Doncs, en tot cas, és qüestió de marxes: el que no se n'adona o no fa res per arreglar-ho, doncs mira, deu tenir una marxa més curta i cap problema. Però dir que nosaltres que defensem el dret, que és inalienable, anem contra uns altres que no en veuen la necessitat? Quina és aquí l'opció política, qui fa partidisme i qui respon a uns interessos? Si jo digués com a Església: la persona que no va a la Via se li fa un escarni, o se li treu del treball, o se'l despatxa de la cúria... això sí que no es podria permetre. Però una acció lúdica, cultural, respectuosa, democràtica i lliure... contra qui anem? Aquí, per a mi, no hi té lloc aquesta por. Però darrere sí que hi ha una decisió política presa per part d'ells.

Què en pensa, de l'ambiciós pla per a la nova evangelització que ha presentat Novell?

Això és un sarcasme. Perquè, dir nova evangelització a unes coses que jo des que tenia 7 o 8 anys no havia vist mai a fer...

Com ara?

El rosari, la custòdia (nens petits davant del sagrari agenollats...) pietisme d'aquest... Això ja no hi era i ara la nova evangelització és això...! Com la confessió: individual i única... Aquests són els trets de la nova evangelització. Anar a missa, al santíssim, fer aquelles coses que fa ell, anar a grups Alpha...

Per tant, no ho considera una bona estratègia per tornar a omplir esglésies?

Ara ho has dit molt bé: si per nova evangelització entenem que hem d'anar a omplir les esglésies tenim un problema greu: l'Església és un mitjà i quan ha sigut monarquia absoluta, com explico aquí, és un error, un pecat històric per al qual hem de demanar perdó. Quan són comunitats vives, que van a missa però, a més, allò essencial (com el bon samarità).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook