Jordi Riart: "Compartir la malaltia ho fa menys feixuc"

Quins objectius s'ha marcat com a president de Fènix?

Els objectius bàsics que ens hem fixat, encara sense precisar gaires coses, és el de consolidar l'associació. Es va constituir el 2009 i penso que en aquest temps ja s'ha anat consolidant, però en aquest sector mai és suficient tot el que puguis arribar a fer per millorar la qualitat de vida dels malalts i per ajudar les persones en unes circumstàncies difícils.

Una de les seves principals tasques és la d'apropar serveis, que en una comarca com aquesta, a priori, no hi serien...

En el cas del Solsonès i dels llocs que estan allunyats dels grans hospitals de referència es dóna una situació peculiar. Aquí, d'entrada, o has d'anar a Manresa o a Barcelona, o a Sabadell, etc. Llavors, quan estàs en el procés que et genera la malaltia del càncer se't sotmet sovint a quimioteràpia, radioteràpia i a una intervenció quirúrgica. Els dos primers processos tenen uns efectes col·laterals a l'organisme que van des d'una afectació des de l'àmbit emocional fins al tema físic, fins al punt que pots arribar a perdre la mobilitat. Per tant, tots aquests serveis que nosaltres hem implementat des de Fènix intenten pal·liar aquests efectes sense que calgui el desplaçament, que és un cost afegit i una dificultat. A vegades, els afectats no hi pensen o bé no tenen voluntat d'anar-hi. En canvi, si els hi ofereixes des d'aquí, penso que té un efecte molt diferent: ho tens més a l'abast, no t'has de desplaçar i, a més, procurem que tingui el mínim cost per a la persona.

Quins són aquests serveis que de moment han implementat al Solsonès?

Vam fer vàries coses: primer es va adquirir un aparell que està especialment pensat per a les persones que els afecta el càncer de mama. En eliminar els ganglis que estan afectats per les cèl·lules cancerígenes, provoca el que se'n diu limfoedema, que se't boteix molt el braç i te l'impossibilita. És un tema de drenatge limfàtic. Una de les fórmules per pal·liar-ho és amb aquest aparell. El vam adquirir i el vam cedir al Centre Sanitari perquè no és adient per a tothom sinó que és el metge qui ho ha de receptar. Llavors també vam implementar un servei de fisioteràpia, a través d'un conveni amb un centre de salut de Solsona, que ofereix una professional que té experiència amb aquest tipus de pacients. Un altre àmbit que és molt important és el psicològic: és fonamental per recuperar-te en condicions i tornar a recuperar la teva vida. En aquest aspecte, ve un psicooncòleg a través d'un conveni amb Althaia, que també fa sessions de grup i això t'ajuda: quan un problema el comparteixes, ja no tens tu tota la càrrega.

Amb tot això que han anat fent, encara consideren que hi ha mancances?

Aquests serveis hi són perquè els oferim nosaltres i, per tant, la gent se n'ha de beneficiar. Però n'hi ha d'altres: ara estem treballant amb un altre servei que fa referència a l'estada per als familiars de pacients que estan en hospitals de referència. Si l'ingrés dura molts dies, el problema el té l'acompanyant: com ho fa? Ha d'anar i venir cada dia, s'ha de quedar a l'hospital? Això és molt feixuc i el que estem resolent és oferir pisos o bé habitacions properes, si més no dins la ciutat on hi ha l'hospital de referència perquè puguin anar a allotjar-se allà sense necessitat de pujar i baixar o bé de quedar-se a dormir a l'hospital.

Tot això deu tenir uns costos elevats. Com es financen?

Certament tot això val molts diners. Per sort, pel tema de la fisioteràpia vam signar un conveni amb la Diputació de Lleida, que ens va donar finançament. Amb el tema del psicooncòleg ens vam posar d'acord amb el Centre Sanitari de Solsona i el 50% d'aquest cost l'assumeixen ells. A partir d'aquí, fem des de campanyes de sensibilització on demanem alguna aportació solidària, el dinar solidari que fem un cop l'any, objectes que venem per la fira...

Com va viure la seva malaltia?

Vaig passar un càncer de medul·la, em van haver de fer un trasplantament. El dia que em van diagnosticar, vaig quedar molt descol·locat, no m'ho creia: si estava bé! A més, havia mantingut una vida saludable. Després te'n fas càrrec i comença el tractament: jo feia quatre dies de quimio seguits cada 28 dies durant set mesos per preparar-me per al trasplantament. Llavors, t'extreuen cèl·lules mare per fer-te un autotrasplantament per evitar el tema del rebuig. Si això falla, ho fan amb trasplantament extern, amb cèl·lules mare que no són pròpies. Llavors et fan una quimioteràpia brutal i al cap de 24 hores fan la intervenció. D'aquesta quimioteràpia, que va durar dues hores, tres mesos després encara en patia les seqüeles (vaig passar un mes sense menjar res i vomitava diàriament...). Però ho passes, i llavors et diuen: ja està. Jo no volia marxar. Els deia: sóc a 100 quilòmetres lluny!". A casa es va acabar i, a poc a poc, em vaig anar recuperant.

I emocionalment?

Emocionalment ja és un altre tema. Quan vaig acabar va ser quan vaig caure en una depressió. I això no saps el que és fins que hi caus. Però en tot el tema psicològic és dur des del primer dia que et diagnostiquen fins a totes les fases que et van explicant. El catàleg de les coses que et diuen es va complint: pot ser que et passi això, i sempre et passa. Jo vaig estar quinze mesos de baixa.

Li va suposar algun escull emocionalment el fet que vostè fos persona pública (exalcalde i cap de l'oposició)?

No. Al contrari. Jo el que vaig intentar des del primer dia va ser no amagar-ho. Per desgràcia, i aquest és un dels mites que tractarem en el Dia Mundial contra el Càncer, hi ha la idea que no s'ha de parlar d'aquesta malaltia. I penso que això és un error gravíssim, perquè si en parles, comparteixes el problema i no és tan feixuc per a tu. Per tant, no te n'has d'amagar, perquè a més és evident perquè físicament canvies: perds els cabells... Aquí la gent deia moltes coses: que si havia anat a França, als Estats Units, que m'havia mort... van parlar molt. És clar, et veuen molt diferent. Però tu has d'intentar donar normalitat al procés. Per tant, penso que no és bo amagar-ho sinó al contrari.