El poble d'Ardèvol, dins el municipi de Pinós, fa un homenatge aquest dissabte a l'equip de futbol femení que es va enfrontar als millors equips d'Espanya entre els anys 1980 i 1984. L'activitat coincidirà amb la 53a edició de la Festa de les Noies i inclourà un torneig de futbol que se celebrarà a partir de dos quarts de quatre de la tarda.
Abans de la final, tindrà lloc l'homenatge a «un grup de dones que l'any 74 van decidir organitzar un partit de futbol femení, justament, per la Festa de les Noies d'Ardèvol», segons fonts de l'organització de l'esdeveniment. Ardèvol té una població d'un centenar de persones, tres quartes parts de les quals viuen en masies disseminades i unes 27, al nucli urbà.
«Als anys 80 era molt difícil trobar dones per jugar, les havies de buscar no sé on. I els homes, en aquell moment, venien a veure'ns per riure una estona. Era un ambient molt masclista, de pagès... Jo vaig tenir la sort que el meu pare no ho era gens i em va dir que endavant amb aquell partit, i amb el que vingués després», explica Encarna Laposa Soler, una de les integrants del primer equip.
A partir de la festa major, van decidir que anirien a la Lliga Catalana Femenina. «N'havíem arribat a sentir, de coses, darrere la porteria! Ens deien que anéssim a fregar plats, que el futbol no era per a dones, i per a nosaltres era una manera de dir que les noies podem fer alguna cosa més que cuidar la casa, la granja o anar a treballar a la fàbrica», continua Laposa.
L'any 1981 es va proposar convidar l'Espanyol per la festa major de les Casas de Matamargó, que després del partit els va dir d'anar a jugar la Copa de la Reina a Tarragona. «Al principi érem moltes noies d'Ardèvol, però quan vam començar amb les lliguetes i ens havíem de desplaçar, ens vam ajutar amb uns quants pobles del costat. Hi havia noies de Castelltallat, de Torà, de Solsona, de l'Hostal Nou o de Súria», afegeix Celestina Freixes, que actualment viu a Barcelona però els seus pares són de l'Hostal Nou (Llobera) i els seus tiets, d'Ardèvol.
«En aquell moment no teníem consciència antropològica, ni feminista, del que estàvem fent. Ho fèiem perquè ens sortia de manera natural. La nostra experiència és molt terrenal», segons Freixes, que continua dient que, per a elles, la gràcia del futbol era «tot el que suposava. Qui ens porta? Qui agafa el cotxe de la família per anar a Barcelona?».
Encarna Laposa afegeix que es tractava d'un «equip de pagès que es reunia els diumenges per jugar i passar-s'ho bé. Al principi sentíem comentaris però cada vegada ens respectaven més. Teníem molt públic i ens acompanyaven a Barcelona, si feia falta».
Evolucions
Celestina Freixes critica que, mirant la seva experiència dels anys 80 i comparant-la amb el que percep actualment, «s'ha evolucionat poc pel que fa a equips de futbol femenins. Segueix sent un esport minoritari i, fins i tot, potser hi ha hagut una mica de regressió. Dins l'equip hi ha molt bon rotllo, però se senten comentaris masclistes als camps». Laposa té una sensació similar, afirma que hi ha més partits de futbol televisats però no per això deixa de ser un esport minoritari, ja només comparant els sous dels jugadors dels primers equips nacionals amb els de les dones dels mateixos clubs.