17 de abril de 2019
17.04.2019

«Cada cop soc més conscient que tu o jo també podem acabar a la presó algun dia»

La solsonina Anna Montraveta participa en una iniciativa social impulsada per la Fundació Autònoma Solidària

16.04.2019 | 23:05
Anna Montraveta davant del Centre Penitenciari de Dones Wad-Ras

Anna Montraveta i Riu realitza un projecte de voluntariat al Centre Penitenciari de Dones de Barcelona (Wad-Ras) amb un programa de ràdio que s'anomena «Femení singular»

Anna Montraveta és una jove estudiant de Periodisme que fa uns mesos que a través de la Fundació Autònoma Solidària està fent un voluntariat al Centre Penintenciari de Dones de Barcelona Wad-Ras. El projecte inicial era continuar el programa de ràdio Femení singular, que ajudava les preses a tractar temes com la sexualitat o el col·lectiu LGTBI, però des que Wad-Ras té pàgina web pròpia, les voluntàries han ampliat el seu punt de mira i el projecte ha passat de ser un podcast a ser una formació per obrir les portes a tot el món digital que envolta les preses.

Per què va decidir fer un voluntariat en una presó?

Era una de les propostes de la Fundació Autònoma Solidària. A mi em va motivar molt. He fet diversos voluntariats i sempre dic que fer-ne és un vici. Alhora, les presons són un tema molt tabú. Fa dos anys vaig veure que a Lledoners començaven un programa de ràdio amb els interns i vaig pensar que, quan fos periodista, aniria a col·laborar-hi. Em va motivar molt poder-ho fer abans de ser periodista. A més, té el factor afegit que és l'únic centre íntegre de dones que hi ha a Barcelona. Volia veure com es viu sent dona a la presó.

El Centre Penitenciari de Dones és una de les presons més antigues de Catalunya.

Wad-Ras és l'única presó que queda dins la ciutat de Barcelona, totes s'han anat traslladant als afores. Aviat la tancaran perquè les infraestructures són molt velles. Hi ha habitacions on dormen sis preses juntes, quan per llei haurien de ser un màxim de dues per habitació.

Com ha vist la presó ara que hi és cada divendres al matí?

En ser tan antiga, no és una presó freda. És un centre on intenten rehabilitar les persones fent moltes activitats. Les internes no van amb uniforme, es maquillen, poden portar el seu boli i la seva llibreta... Per a elles és molt important veure's bé físicament, els dona autoestima. Quan hi arribes et fan una abraçada i dos petons, i a moltes presons no et poden ni tocar. Tant de bo totes les presons fossin com aquesta.

Com és el dia a dia a la presó?

Les internes tenen tot el dia ocupat. N'hi ha que van a l'escola, n'hi ha que fan tallers remunerats per formar-se per quan hagin de sortir: classes de perruqueria, ofimàtica, tallers de costura, classes de cuina... També s'ocupen d'autogestionar la presó: cuinen elles, ajuden a fer d'auxiliars d'infermeres, elles acullen les noves preses...

Quin perfil de dones s'ha trobat?

La majoria de dones que m'he trobat són joves immigrants, sobretot d'Amèrica del Sud o d'Europa de l'Est. També hi ha dones grans. Totes diuen que, tot i que ser a la presó és la pitjor experiència de la seva vida, veuen que a la presó estan aprenent alguna cosa. Fins i tot diuen que van estressades! Tot i això, tampoc és idíl·lic. No estan mai soles, no tenen intimitat vivint en habitacions de sis. A més, havent-se de gestionar elles mateixes la presó, a vegades fan feines que haurien de fer els funcionaris.

Desestigmatitza delictes estant a prop de persones que n'han comès?

Hi ha delictes que no es poden justificar. Però ara he vist que la presó no és tan lluny. Del carrer a la presó hi ha un pas. Tots ens podem trobar en situacions de la vida que ens portin a actuar d'una forma delictiva. Cada cop soc més conscient que tu o jo també podríem acabar a la presó algun dia. No sé en quines circumstàncies s'han trobat elles, però veig que tampoc són tan diferents de mi. Quan soc allà no penso que han fet un delicte. Són dones amb qui vaig a passar els divendres al matí. Són molt properes i estan molt agraïdes que hi vagi.

Els demana quins delictes han comès?

D'algunes persones ho sé. Però jo no ho demano, jo no soc ningú per jutjar. Cal entendre el perquè ho han fet, quines circumstàncies les han portat a fer-ho. Crec que si m'ho volen explicar ja ho faran.

Com creu que les ajuda el voluntariat?

Les eines digitals poden ajudar-les molt, però el nostre objectiu també és projectar-les cap a fora. Ensenyar a partir de la pàgina web què es fa dins la presó. Volem humanitzar-ho. Trencar estigmes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook