Els llums es van apagar i tots els ulls es van dirigir a la pantalla per poder veure la producció del jove solsoní Arnau Abella. Segons Abella, l'objectiu del documental é s que la societat actual pugui entendre com es vivia al segle XVI, com estava estructurada socialment i arquitectònicament Solsona i l'auge econòmic i de població que s'estava vivint llavors, fets pels quals es va aconseguir el títol de ciutat.

Una veu en off va iniciar el viatge, d'una hora, que va permetre al públic resoldre el dubte del perquè «un dia un grup de consols solsonins va mentir sobre el nombre de portals de Solsona al rei d'Espanya i això la va portar a ser ciutat». El que no sabia el públic és que el dubte no només el resoldrien historiadors i experts en la matèria, sinó que a la pantalla també hi veurien veïnes, amics, familiars i molta gent coneguda intentant-lo desxifrar.

Durant els primers minuts del documental, es pregunta a solsonins i solsonines si viuen en un poble o en una ciutat. Van caldre pocs segons perquè el públic evidenciés, entre rialles, que les opinions són molt diverses i que tant hi ha qui defensa que «és una ciutat petita» com qui diu que «no és una ciutat sinó un poble gran». Quatre experts van ser els que van ajudar a resoldre aquest entrellat. Jaume Dantí, coordinador d'història de la UB, explicava a Vella Solsona que actualment les ciutats són concentracions de més de 20.000 habitants, i que si ens atenim a aquest criteri, Solsona no és una ciutat. Tot i això, el solsoní Carles Freixes, màster en teoria i història de l'arquitectura, va exposar que al s. XVI els títols de ciutats eren concessions reials per donar privilegis i no es regien per nombre d'habitants. És per aquest motiu que Solsona va obtenir el tretzè títol de ciutat de tot Catalunya.

A banda de Freixes i Dantí, Maria Garganté, professora d'història de l'art a la UAB i Jordi Torner, director de l'Arxiu Comarcal del Solsonès, van ser les altres dues veus autoritzades que van explicar com era Solsona al s. XVI i per què va esdevenir ciutat. Després de la fi de les guerres remences, els pagesos van començar a ser propietaris i Solsona va potenciar la seva important activitat manufacturera. A banda del poder eclesiàstic i del castell, la societat solsonina tenia un tercer poder, les famílies nobles, les quals en diverses ocasions havien donat gran patrimoni a favor de causes comunes com la construcció de l'Hospital d'en Llobera o l'Hospital Pere Màrtir Colomés. Aquestes famílies i els grups gremials impulsaven la ciutat.

Precisament, un grup de cònsols solsonins, format per nobles, van ser els que van viatjar a l'Escorial per convèncer Felip II que calia crear un bisbat a Solsona. El Concili de Trento i la preocupació monàrquica per l'extensió del protestantisme va provocar que es creessin nous bisbats, com el de Solsona, per controlar millor la societat rural. Un any més tard, el 30 de juliol del 1594, és el mateix Felip II que va donar el títol de ciutat a Solsona. És aquí on Freixes explica que els cònsols solsonins, en descriure les bondats de Solsona, van mentir per tal de fer-la veure més colossal.

La veu en off, els quatre experts i els solsonins van ser acompa-nyats en tot moment pels motius musicals solsonins del piano d'Eduard Gener i per un tractament de la imatge molt estètic i d'alta qualitat d'escenes quotidianes solsonines que anaven des de canalla jugant al carrer fins a l'ambient de la Fira de Sant Isidre, passant pel folklore de la Festa Major, entre d'altres.

Rodríguez va agrair l'assistència del públic a l'estrena de Vella Solsona, el punt final dels actes de commemoració del 425è aniversari de la ciutat.

Abella va començar la seva intervenció agraint doblement l'encàrrec a l'Ajuntament: per haver confiat en ell i en la seva productora, OMEN, i per apostar pel talent jove de la ciutat.

El jove director va reivindicar que, tot i donar veu a gent diversa, s'ha adonat que hi ha poques dones visibles que es dediquin a la història.