Mestre de formació, Manel Ariza va tenir la primera feina com a educador a Freixinet, en una escola rural. I allà s'ha mantingut, fent de la feina una il·lusió diària per poder formar els nois i noies en l'àmbit rural.

Com arriba un jove de Maials (Segrià) a ser el mestre de Freixinet durant gairebé 40 anys?

La meva passió sempre ha estat dibuixar, però com que a Lleida no hi feien Belles Arts vaig entrar a Magisteri. El maig del 1981 vaig començar a treballar de mestre. Dos mesos a Lleida. Aquell mateix estiu vaig rebre una carta dient que m'enviaven a Freixinet de Solsona. No sabia ni on era Solsona. Vaig agafar l'atles per mirar-ho. No hi havia ni carreteres per arribar-hi! Jo venia de la plana, només havia vist Maials, Lleida i algun altre poble petit. Però no havia vist mai cap població com Freixinet, amb poques masies i molt disseminades. Va ser un gran canvi per a mi. I des de llavors ja m'hi vaig quedar. 37 anys sent el mestre de Freixinet.

Un altre gran canvi va ser adaptar-se a una escola rural quan venia de fer de professor a més de 30 nens per aula. Com va adaptar-s'hi?

L'escola de Freixinet era una escola rural aïllada, llavors no hi havia la ZER ,ni cap unió de mestres. El primer dia de classe vaig trobar-me amb només 6 alumnes. No sabia res de res, ni l'horari que havia de fer. No tenia ni llibres.

Com van ser els primers anys?

Em vaig trobar tot sol. En vaig aprendre amb moltes hores de treball i molta improvisació. Per sort, a vegades quedava amb la Rosa Vila a l'Hostal Nou, que també era mestra rural, i així vam anar aprenent de zero com educar en una escola rural. També recordo aquells anys com un gran patiment perquè no em tanquessin l'escola. No passava dels 7 alumnes. Aquesta lluita va durar més de 20 anys. La rural és una escola delicada, si baixen dos alumnes, ja pateixes. Des que jo hi vaig entrar, han tancat les escoles d'Ogern, Linya, Vallmanya i Cambrils.

Per què és important que hi hagi escoles rurals?

És una riquesa per als pobles. Dona vida i futur. Pots fer un ensenyament flexible i adaptat als alumnes. T'has d'adequar molt, cada any tens una realitat canviant. El paper del mestre és diferent, vas a les cases de les famílies i coneixes el rerefons per poder adequar-te a cada infant. La canalla des del primer dia comparteix aula amb infants de diferents edats. Fomenta la comprensió, l'ajuda entre ells, la cohesió, la superació... Ara sembla que és un model d'escola alternatiu i millor. Simplement és diferent, adaptat a les necessitats rurals. Abans estava molt desprestigiada. Es pensaven que no podíem ensenyar tan bé com els altres models. Actualment ja no passa, malgrat que hi ha gent del mateix poble que no la volen. Això té molt a veure amb el desconeixement.

Com ha canviat l'escola rural al Solsonès durant els darrers 30 anys?

Tens més diners, millor material, més mestres especialitzats... El gran canvi va ser la creació del Col·lectiu de Mestres Rurals del Solsonès. Una primera associació voluntària per compartir coneixements i activitats conjuntes. Després va néixer la ZER, fa 30 anys. Una estructura oficial que ens va facilitar compartir activitats, coneixement, cohesionar-nos, crear itineraris comuns, un equip directiu, ens va aportar concessions del departament amb professors, diners... Com a contrapartida, ens va treure la llibertat absoluta que teníem abans. Jo ho enyoro una mica. Però era necessari compartir. Sol, allà, t'hauries mort.

El gener passat, després de 37 anys sent el mestre de Freixinet, li van organitzar una gran festa sorpresa com a comiat.

Van venir tot de professors, exalumnes i gent del poble i vam fer un dinar. Tota la sala era plena! Em van fer un gegant amb la meva cara, una cançó...

I, per acabar d'arrodonir els reconeixements, un any després va ser el candidat més votat del Premi Solsonès 2019.

Més que a mi, és un reconeixement als 30 anys de la ZER. Em van trucar perquè volien que m'hi presentés, i per això vaig dir que sí. Jo estava convençut que no guanyaria. Jo vaig votar el Pepitu, i animava la gent a votar-lo. Aquest premi sobretot se'l mereixen Joan Viladrich i Toni Balaguer. Ells són els que van impulsar la ZER. Però malgrat la festa de comiat i el Premi Solsonès, el millor reconeixement és poder anar cada dia a l'escola a l'hora del pati i parlar amb els mestres i la canalla. Amb això ja en tinc prou.