Reptes extrems és el títol del seu darrer CD, un treball que ha fet amb la cobla Montgrins, de la qual forma part. Però el títol també podria servir per definir l'esperit de Conrad Rafart -Solsona, 1979-, que s'engresca a iniciar projectes que l'apassionen en l'àmbit musical. Aquest intèrpret de tenora solsoní, que actualment viu a Tordera, va començar amb la cobla Juvenil Ciutat de Solsona i posteriorment va formar part de la Principal de Berga. Ha passat per més formacions i ara toca amb la cobla-orquestra Montgrins. A part, també compon sardanes, i l'any passat va ser finalista en el certamen La Sardana de l'Any.

Com és que em comptes de muntar un grup de rock va optar per les sardanes?

També vaig estar en un grup de rock, que es deia Free Cat, que vam muntar amb uns amics. Als 13 anys ja tocava la tenora, però també remenava la guitarra, i per això a Solsona vam muntar una banda. Tot i que la tenora se’m donava bé, i per aquest motiu vaig seguir per aquesta via. I amb el grup de rock vam tocar amb grups coneguts com els Brams, Gossos i Sangtraït, i quan jo ja no hi era, van alternar amb altres formacions com el Loquillo i altres de renom.

Però va seguir amb la tenora d’adolescent. Què li atrau de la cobla i del món sardanista?

Van fer l’escola de música a Solsona quan era petit i m’hi van apuntar sense cap pretensió, i vaig començar amb el piano. Però després d’estar-m’hi barallant durant un temps, no hi vaig trobar una vocació, i quan vaig trobar un instrument que vaig triar jo ja va ser diferent. La cobla es va fundar l’any 1995 i quedaven dos instruments per escollir, i un era la tenora. Jo potser no m’hi hauria apuntat, però la meva mare és sardanista i em va animar. En provar-ho em va agradar i m’hi vaig voler dedicar, tot i que em va costar aconseguir-ho.

Així ve de família sardanista.

Els records que tinc de petit, tant a Solsona com quan anàvem de vacances a la Costa Brava, és que anàvem a seguir sardanes amb els pares, i sempre hi ha allò que et porta a la infantesa, quan em deixaven jugant i hi havia una cobla o una orquestra de festa major de fons. Això és una manera de tornar-hi. El meu avi havia estat músic en una orquestra de Solsona.

Abans deia que era difícil aconseguir dedicar-se a la música tocant la tenora i en el món de la sardana. Com s’aconsegueix?

Són un cúmul de circumstàncies. En primer lloc cal estudiar, i després hi ha un component d’oportunitat, i jo he anat canviant de formacions per millorar l’aspecte musical i també econòmic. També és cert que en aquest país costa guanyar-se la vida amb la música, i em considero afortunat de poder-ho fer, sobretot tenint en compte que toco un instrument només d’àmbit català. Ho valoro molt perquè no hi ha gaires places per poder fer aquesta feina professionalment.

A més de tocar a la cobla, també és professor de música.

Faig classes a tres centres, al Conservatori de Girona, al centre cultural de Sala Galà de Cassà de la Selva i a l’Escola de Banda i Cobla de Blanes, on ensenyo a tocar la tenora i altres instruments.

Ensenya a tocar un instrument que bàsicament només es troba en l’àmbit català, expliqui què significa?

No et diré que és com un llegat personal, però quan tinc alumnes de qualsevol instrument m’aboco a ensenyar-los tot el que sé. Amb la tenora encara m’hi escarrasso més i explico tot els secrets que puc perquè ara ens trobem en un moment que les fornades de nous músics costen de sortir. Potser és per culpa que en aquest país costa molt veure sortides professionals a la música, i com que costa que hi hagi aquest planter, a diferència de les dècades anteriors, fa que hi posi moltes ganes de transmetre tot el que puc.

A part de tocar, també compon i ha arribat a quedar finalista per una peça sardanista en el certamen de la Sardana de l’Any. Com va anar?

Vaig estrenar a final del 2019 aquesta peça sardanista, i la vaig compondre per a una parella, a la qual conec bé. El marit me la va encarregar per fer un regal a la seva dona, i d’aquí ve el títol, Present serà present. I vaig tenir la sort de tenir suport popular a les eliminatòries fins arribar a ser finalista, i vaig quedar en quart lloc. Satisfet. Es va interpretar la sardana en un concert televisat.

Una sardana com a regal. Què va dir la dona?

Quan es fa un regal d’aquestes característiques a un sardanista sempre és un moment emocionant. I el dia de l’estrena la Neus, la dona, estava molt contenta i emocionada. És un regal que pots assaborir molts cops.

A Manresa hi havia una associació, Nova Crida, que muntava activitats sardanistes i va desaparèixer per manca de relleu generacional. Això està passant en altres punts del país?

Es comenta que el món sardanista fa dècades que està en decadència pel que fa a la quantitat de públic, i bona part d’aquest públic és gent gran. Hi ha joves aficionats a la sardana esportiva, i hi competeixen. Posteriorment ho deixen per obligacions familiars. Però potser als 40 o 50 anys ho reprenen. Encara que siguin més grans, em sembla que hi pot haver relleu. Pel que fa a l’associacionisme, hi ha gent gran a les agrupacions, i a causa de l’edat han d’interrompre l’activitat o han de plegar. Però també és cert que n’hi ha que treballen per continuar fent activitats al voltant de les sardanes, i per això hi ha altres persones que es posen al capdavant d’aquestes entitats. És cert que no hi ha un relleu generacional fort, però sí que hi ha persones que intenten salvar les agrupacions i cuidar aquest patrimoni català.

Per territoris, hi ha llocs on la sardana tingui més vitalitat?

La sardana està més arrelada a Girona i a Barcelona. El que passa és que a Lleida i Tarragona, tot i no haver-hi tanta tradició, hi ha agrupacions potents.

Tot i que hi ha gent que vetlla per la sardana, com s’hauria de difondre la idea que es tracta d’un patrimoni del país que cal conservar?

Pel que fa al vessant musical, s’ha de mantenir la bona salut de la música de cobla, que va més enllà de les sardanes. Pel que fa a la música, s’han d’erradicar els estereotips que hi ha sobre els instruments de cobla i dir que són com qualsevol altre, i els que vulguin aprendre a tocar-los es poden desenvolupar com a músics. Però costa molt perquè els pares escullen el que coneixen i la cultura musical és una miqueta bàsica. Pel que fa a les agrupacions sardanistes, penso que és bo fer-se’n soci i formar-hi part perquè és una manera de fer cultura i de fer país.

Ha enregistrat aquest any dos CD.

Amb la cobla Montgrins hem enregistrat dos CD, un commemoratiu dels 70 anys de l’Agrupació Sardanista de Calella. L’altre va ser fruit d’un projecte personal i s’anomena Reptes extrems, que conté 12 sardanes difícils de tenora, tal com suggereix el títol. Hi ha peces mítiques que feia anys que no s’havien enregistrat, i n’hi ha algunes que no s’havien gravat mai i que jo havia recercat. El distri-buïm nosaltres mateixos i el venem bé. Va ser el primer projecte que vam fer just un cop va acabar el confinament dur.

Pel que explica, també fa recerca de sardanes.

Sí. Al llarg dels anys he col·leccionat peces de tenora que m’agradaria tocar, i algunes d’elles eren inèdites en CD. En vaig aconseguir algunes a través del meu professor i remenant en algun arxiu. Faig un arxiu general de cobla, que és una de les coses de les quals m’encarrego a la Montgrins, i hi tinc 3.000 sardanes en paper físic i 15.000 de digitalitzades en PDF. Que siguin purament de tenora n’he recopilades unes 60 i 70 peces més que ja estaven en altres arxius. He mirat de col·leccionar peces ben escrites i que no tenia gairebé ningú.

Suposo que amb la pandèmia s’ha hagut de suspendre trobades.

S’han suspès o s’han ajornat, i quan hi hem tornat ha estat per fer un concert i no una ballada. Durant l’estiu vam treballar, des de Sant Joan fins a l’Onze de Setembre. Les entitats ens han buscat per a altres dates per tocar en format concert. Les anul·lacions estan a l’ordre del dia. La situació és difícil.