L’anunci de la renúncia al càrrec del bisbe de Solsona, Xavier Novell, per iniciar una relació amb una dona ha revifat un controvertit debat que, de forma cíclica, sol situar a l’Església en l’ull de la polèmica: el celibat obligatori dels preveres.

El romanç de Novell i la seva xicota, la psicòloga i escriptora Sílvia Caballol, mai hauria d’haver passat l’àmbit privat de la parella si entre els condicionants per a l’exercici pastoral no seguís figurant la indefugible renúncia dels sacerdots a mantenir relacions sexuals o conjugals. No obstant això, el celibat continua sent un precepte indispensable per als encarregats d’impartir l’eucaristia. També és, al costat del reconeixement de la figura de la dona en l’Església, una de les qüestions que més acalorades discussions generen en el si del catolicisme.

«La bretxa entre l’Església i la societat és cada dia més gran per assumptes com aquest. El món avança, però el Vaticà es resisteix a canviar», assenyala Teresa Cortés, presidenta del Moviment pel Celibat Opcional (Moceop) i esposa del sacerdot Andrés Muñoz. La Conferència Episcopal s’ha resistit sempre a dir quants capellans casats hi ha a Espanya, però a Moceop estimen que aquesta xifra supera els 8.000.

Un d’ells és Julio Pinillos, pioner del moviment dels sacerdots amb família i exemple viu que, segons afirma ell mateix als seus vuitanta anys amb veu molt pausada, «altres formes d’exercir el presbiteri són possibles». La seva història és la d’un capellà amb gairebé nou quinquennis de matrimoni a l’esquena -es va casar el 1977- i tres filles ja criades.

Rebuig dels feligresos

«He oficiat misses en els mateixos barris sent cèlibe i després de casar-me i sempre m’he sentit acceptat», afirma al cas d’un dels arguments que l’Església ha al·legat amb més insistència per negar-se a permetre que els sacerdots es casin: el rebuig que els fidels poguessin manifestar a l’eliminació d’un precepte -i també un costum- que té 900 anys d’història, temps transcorregut des que els concilis del Laterà del segle XII declaressin obligatori el celibat entre els clergues.

Però no és aquesta la principal pedra de toc sobre la qual s’assenta la negativa eclesiàstica al matrimoni dels preveres, sinó una altra relacionada amb la mateixa essència del sacerdoci. «Per a mi és servei i entrega, i sé que no podria brindar igual si tingués a càrrec meu a una família. També és amor, i no concebo la idea d’estimar més a la meva dona i als meus fills que als membres de la meva parròquia», explica el pare Enrique González, que està a càrrec de l’església del Bon Succés de Madrid.

Aquest sentit estrictament espiritual de l’exercici pastoral genera, segons alguns teòlegs, nombroses disfuncions d’ordre pràctic. «Un capellà no brinda un millor servei a la comunitat per ser cèlibe. Al contrari: això l’allunya de la societat i acaba provocant situacions conflictives, com veiem contínuament en les notícies», apunta el teòleg Juan José Tamayo.

Tancament petri

La veritat és que el Vaticà mostra un entossudiment petri a tractar aquest tema i segueix fent oïdes sordes a la remor, cada vegada més insistent, que s’escolta entre fidels i rectors contra el celibat obligatori. L’episcopat alemany s’ha atrevit a incloure aquesta qüestió entre els assumptes a debatre en el sínode que està celebrant actualment. «Però és improbable que aquest moviment acabi provocant canvis a Roma. El Vaticà té molts interessos per mantenir la prohibició del matrimoni sacerdotal i Francesc no vol passar a la història com el papa que va abolir el celibat», opina el teòleg José Manuel Vidal.

El papa Francesc defensa una concepció del pontificat menys institucional que la dels seus antecessors i més propera a les essències cristianes. Precisament, els contraris al celibat apel·len a aquest esperit per avalar la seva demanda. «Jesús mai va dir que els seus ministres no poguessin casar-se. Aquesta prohibició tampoc apareix en les Escriptures. El celibat no és un dogma de fe, sinó una norma imposada per l’Església en un moment determinat de la seva història. Igual que es va posar, es podria treure», entén el teòleg Evaristo Villar, membre de Xarxes Cristianes de Base.

Els partidaris de l’abolició del celibat obligatori reconeixen el llarg camí que els queda per recórrer fins que les misses oficiades per capellans casats siguin vistes amb normalitat, però no desisteixen en la seva obstinació i tenen clara la seva estratègia: «La nostra força són les comunitats cristianes. Quan aquesta petició pugi de volum partint des de les parròquies, el Vaticà tindrà més difícil negar-se. Però això porta temps», pronostica el capellà juliol Pinillos.