La marxa de Xavier Novell del bisbat de Solsona per començar una relació en parella ha tornat a encendre el debat sobre si el celibat hauria de ser opcional per a les persones que vulguin exercir com a capellans en l’Església catòlica. Regió7 ha parlat amb capellans en actiu i excapellans de l’àmbit territorial del diari que han iniciat una nova vida amb parella per conèixer la seva opinió, i tots els consultats coincideixen que el celibat hauria de ser opcional a l’hora d’exercir un ministeri a l’Església.

Joan Vilamala va ser capellà durant dos anys, però va acabar deixant el ministeri per amor. «Si el celibat hagués estat opcional, jo hauria continuat sent capellà i fent classes de religió als instituts com feia en aquella època», explica Vilamala, i lamenta que un cop deixés de ser capellà se li impedís fer classes de religió tal com ho havia fet durant els anys anteriors.

Ell no es va ordenar com a capellà fins als 28 anys, ja que en aquell moment es recomanava no fer-ho fins a aquella edat per evitar secularitzacions inesperades. Tot i això, abans que passés un any com a capellà, ja va començar a tenir un sentiment més profund per la que era la seva amiga i avui en dia és la seva dona. «La imposició del celibat no tenia sentit. M’empresonava. Si es tractava de triar, ho tenia clar. Havia arribat el moment de dir prou i així ho vaig fer», explica Vilamala. Llavors va parlar amb el bisbe, qui li va dir una frase que l’excapellà sempre recordarà: «O us equivoqueu ara en voler deixar-ho córrer o us vau equivocar quan us vau fer capellà». Vilamala explica que aquesta frase posa de manifest que qui s’equivoca sempre és el capellà i que mai ho fa l’Església com a institució.

El manresà, fill de Folgueroles, també recorda les dificultats que va tenir a l’hora d’aconseguir la dispensa de les seves obligacions eclesiàstiques per poder casar-se. La va aconseguir 10 anys després de deixar el ministeri, però, tal com li van recomanar els seus antics companys, la celebració del casament va ser «sine pompa», és a dir, una celebració discreta i sense cridar l’atenció.

També va deixar de ser capellà Josep Pijuan, tot i que no ho va fer per amor. «Hi ha coses que no congregava amb el funcionament de l’Església, jo ja havia fet un servei durant deu anys i em va semblar que havia fet tot el que havia de fer. El tema de l’amor va venir després», explica Pijuan, que va formar part del bisbat de Solsona i que ara resideix a la Fuliola amb la seva dona.

«Penso que el celibat no hauria de ser obligatori, però això vindrà sol. Jo estic a la Fuliola, el rector té 10 pobles i no es pot encarregar de tots aquests pobles ell sol. Això no hauria de ser així. Vols dir que no hi ha gent als pobles suficientment preparada per poder fer de capellans tot i estar casats? Segur que n’hi ha», apunta Pijuan. Ell finalment també es va casar, però assegura que no va tenir tants problemes per deixar el ministeri com els que va tenir Vilamala, i explica que mai ningú no li ha retret res ja que es tracta d’una decisió personal.

Lluís Ferrer també va estar deu anys com a capellà al bisbat de Vic, fins que va decidir deixar-ho perquè «la vida apareixia com un carreró sense sortida». Tot i que no ho va deixar per amor, deixar de ser capellà li va permetre formar una família amb qui encara conviu mentre continua fent serveis eclesials. Pel que fa a l’obligatorietat del celibat, Ferrer apunta que «viure sense parella és molt difícil si no es tria. Per tant, penso que el celibat ha de ser opcional i temporal».

Els tres excapellans coincideixen que el celibat hauria de ser opcional, però també ho pensen el monjo benedictí del Miracle Xavier Poch i el rector de la parròquia de la Mare de Déu de l’Esperança de Manresa, Joan Aurich.

En el cas de Poch, ell resideix en una comunitat benedictina com a monjo, i assegura que en aquest cas el celibat és un aspecte que els identifica i els configura com a model de vida. Tot i això, assegura que en cas dels capellans creu que s’hauria de reconduir la norma actual cap a l’opcionalitat.

«Penso que no hauria de ser una condició per ser capellà, però parteixo d’una premissa que és que els ministeris eclesials s’han de reformar i transformar profundament», apunta per altra banda Joan Aurich.

Una tradició difícil de canviar

Tot i que moltes veus aposten pel celibat opcional o temporal, l’Església encara no ha canviat aquesta normativa, vigent des de fa segles. Aurich apunta que «l’Església és com un transatlàntic, que per virar necessita una maniobra lenta i perllongada», però creu que, més enllà del celibat, seria essencial deslligar els ministeris del clericalisme.

Poch hi coincideix i afirma que costa fer el canvi perquè «l’Església és una institució enorme, i reconduir allò que durant segles ha estat realitzant no és tan fàcil d’aconseguir».

«Si l’Església es posés al servei del poble, el celibat seria optatiu», diu per altra banda Vilamala, que creu que encara no s’ha canviat això «per poder, per comoditat i per falta d’una actitud evangèlica autèntica».

Josep Pijuan creu que és simplement per tradició, mentre que Lluís Ferrer va més enllà i diu que és perquè l’Església té una jerarquia molt conservadora i «té por de perdre el domini».

Manca de vocació

L’Església es troba en una situació de crisi vocacional. Cada cop hi ha menys joves interessats a exercir un ministeri eclesiàstic i a assumir les obligacions que això implica. En aquest sentit, els defensors del celibat opcional pensen que podria ser una solució a aquesta crisi, però els consultats consideren que no seria una solució definitiva.

«L’opcionalitat del celibat pot ser una solució a la manca de capellans, però en tot cas no seria la fonamental. El problema és el tipus d’església que tenim, una església retrògrada, on cada cop hi ha gent més gran i on els valors de la fe no s’escampen correctament», assegura Pijuan. Hi coincideix Lluís Ferrer, que assegura que «comencem a veure situacions que fan pena, com seminaris buits, capellans escassos sobrecarregats de parròquies, pastorals reduïdes a oferir només misses, uns dogmes, una moral, uns ensenyaments i uns llenguatges totalment desfasats dels temps que vivim. El celibat a hores d’ara ja és una anècdota. Ja estem en uns nous paradigmes, noves cosmovisions i nous camins», diu Ferrer apuntant que els canvis per millorar la situació de l’Església anirien més enllà del celibat.

Sobre la decisió del bisbe Xavier Novell d’abandonar la diòcesi i començar una relació en parella amb una dona, tots els consultats destaquen que és lliure d’haver pres aquesta decisió i que la respecten. Així ho assegura Josep Pijuan, que fins i tot va treballar amb ell a la mateixa parròquia abans que fos bisbe i coneix la seva família.

«Deixar l’església és una decisió molt personal. El que està patint ell i la seva família em sap greu», destaca. Sobre si el celibat opcional hauria pogut mantenir Novell com a bisbe, alguns creuen que, almenys, hauria d’haver tingut la possibilitat de provar-ho mentre que altres encara no s’han plantejat si un bisbe podria no mantenir el celibat.