Francesc Conesa, bisbe de Solsona: «No m’he plantejat enamorar-me, tinc un compromís amb l’Església»

Ja és bisbe de Solsona. Porta molts anys a l’Església, però s’imaginava ser cap d’una diòcesi quan va entrar al seminari d’Oriola-Alacant amb 12 anys?

De cap manera. Jo sempre havia volgut ser capellà, viure com un sacerdot. Però ser bisbe no ho havia pensat mai. Jo vivia feliç sent capellà. Estava molt a gust i molt feliç a la parròquia de Santa Maria d’Elx i, per tant, no era un desig convertir-me en bisbe en aquell moment.

Per què va decidir dedicar la seva vida a la fe?

Jo estava influït per un tiet que tenia que era capellà i també pel rector de la meva parròquia amb qui tenia molta amistat. Influït per ells vaig decidir que volia ser capellà. Vaig estar molts anys al seminari, perquè hi vaig entrar de molt petit, amb 12 anys, però cada vegada es va anar confirmant més la meva vocació inicial. Quan jo vaig entrar érem 37, i només jo vaig arribar al final del procés perquè els altres es van anar quedant pel camí. Això és perquè es va anar reforçant la meva vocació.

Primer a Menorca i ara a Solsona. Com li van anunciar que el papa Francesc havia pensat en vostè?

Jo en aquell moment estava fent una visita pastoral a una parròquia de Menorca. És un moment molt bonic perquè tens contacte amb la gent. Entre les eucaristies em va trucar el nunci apostòlic i em va dir que el papa Francesc volia que jo fos el nou bisbe de Solsona. Vaig dir que sí immediatament. Pensava en tot el que havia passat a Solsona, que era una situació complicada, però, per altra banda, era el que m’havia demanat el sant pare i ho havia d’acceptar.

Com va viure el dia de la seva presa de possessió com a bisbe de Solsona?

Va ser un dia molt especial i vaig quedar molt content. Hi ha hagut gent que ha preparat molt bé aquest acte, com la cúria, l’orfeó, l’Ajuntament i molts altres, i jo els estic molt agraït.

Hi va haver cert debat polític sobre la presència dels gegants en la seva presa de possessió. Què li sembla?

M’agrada molt la cultura d’un poble i, per tant, jo vaig gaudir molt amb el ball de l’àliga i amb els gegants perquè estimo molt aquestes manifestacions culturals. Per a mi va ser una acció molt bonica d’acolliment per part de les autoritats i també del poble. Sense entrar en polèmiques, ells van tenir aquest detall i jo els estic molt agraït.

Ve de Menorca, on va viure la seva primera etapa com a bisbe. Com valora aquesta etapa?

Menorca és com la primera nòvia, sempre l’estimes molt. Serà inesborrable la meva experiència allà perquè vaig ser molt ben rebut, he treballat a gust i he fet moltes amistats amb moltes persones que ara estic trobant a faltar. Després també és una terra preciosa, amb el mar, els paisatges, la cultura... he estat molt a gust allà.

I ara canvia les illes pel centre de Catalunya.

És un canvi important. Passo d’una illa petita a una diòcesi més gran i més extensa. A altres paisatges que també m’agraden. Sempre és un repte conèixer la gent perquè no saps què t’hi trobaràs.

I què s’hi ha trobat, a Solsona?

De moment tot el que m’hi he trobat m’ha agradat. He trobat gent molt bona i molt entregada. També és veritat que encara estic fent els primers contactes amb totes les qüestions relacionades amb l’Església.

Què li han transmès els fidels i els capellans de la diòcesi?

Jo crec que aquesta diòcesi fa anys que té una empenta evangelitzadora. Té la preocupació que té tota l’Església, sobretot a Occident, de la pèrdua de la fe i la descristianització de la societat. Per tant, veig que tenen la voluntat de veure com nosaltres podem fer una proposta significativa de la nostra fe.

Entenc que també la comunitat cristiana de Solsona necessitava un canvi després de tot el que ha passat amb Xavier Novell?

Jo he vist que la gent de la diòcesi tenia ganes de tenir un nou bisbe i girar full de tot el que ha succeït.

El va preocupar la situació quan li van encarregar ser el nou bisbe de Solsona?

Vaig acceptar venir des del principi i fer-ho amb il·lusió. Vinc amb ganes de treballar per aquesta diòcesi sense pensar en tots els problemes que hi ha hagut. A tot arreu hi ha problemes i dificultats, però el Papa m’ha encomanat això i jo donaré el millor de mi. No vull donar-hi més voltes.

Què en pensa, de la renúncia de Novell, i com es va gestionar?

No tinc criteri per jutjar aquesta situació. S’han de respectar les decisions de les persones, però també podem dir que no ens agraden i que ha suposat un cop molt gran per als cristians d’aquí.

Vol i ha pogut parlar amb Novell?

La setmana que ve ho faré. Ens hem escrit per correu electrònic i parlaré amb ell, és clar. Una persona que ha estat onze anys com a bisbe de Solsona penso que necessito comunicar-me amb ell. Té una experiència important aquí i jo no vull començar en blanc, vull continuar amb les coses bones que ell va fer aquí.

Per què l’Església no va donar cap explicació sobre aquesta situació?

Jo d’aquest tema no puc opinar perquè no hi era i no sé com es va gestionar.

Què faria vostè si s’enamorés d’una persona sent bisbe?

És un tema que no ha entrat en la meva ment. No m’he plantejat enamorar-me perquè el que sé és que tinc un compromís amb l’Església de viure cèlibe el meu ministeri.

S’ha enamorat mai?

Sí, quan era molt jove. Sempre hi ha alguna noia que t’agrada i et crida l’atenció, però tampoc era un gran enamorament.

Creu que l’Església hauria de preveure que un bisbe pogués deixar el càrrec per amor?

Accedir al bisbat és una cosa molt seriosa. Una persona quan accepta ser bisbe pren una decisió confirmada que és fruit d’una vida, i jo crec que no s’ha de preveure una sortida. El que significa ser bisbe als ulls de la societat és una cosa, però als ulls de l’Església nosaltres sentim que som uns successors dels apòstols. Això no és una cosa que decideixes, és una cosa permanent.

Entenc que un dels reptes que té el bisbat de Solsona és l’avançada edat del clergat. Com ho pensa gestionar?

Doncs sí, és un dels principals reptes. Això per una part exigeix cuidar els seminaristes que tenim, ja que és un bon grup. També cuidar la pastoral i reorganitzar moltes coses de l’Església. Si d’aquí a 10 anys som la meitat, no podrem oferir el mateix servei que oferim ara.

Ha parlat de la crisi de fe que viu l’Església. El preocupa?

Sí. Quan vam fer la visita ad limina al papa Francesc, una de les coses que sortia sempre a les reunions és la crisi tan gran de la fe que es viu a Europa. Això ho notem cada dia. Per exemple veiem que cada cop hi ha menys sagraments com el matrimoni, i això és un repte per a nosaltres. És un repte saber proposar la fe com una bona notícia. Aquesta és la preocupació principal que jo tinc i que també té l’Església.

En aquest sentit, una gran esperança són els seminaristes.

És un orgull per al bisbat tenir aquest bon grup de seminaristes. En total n’hi ha set. El mateix dia que vaig entrar a la tarda ja em vaig reunir amb ells perquè vull estar molt a prop del seu camí.

A la roda de premsa prèvia a la seva presa de possessió va parlar d’obrir les portes de l’Església. Què significa això?

Això ho dic en dos sentits. Un és que nosaltres hem de sortir de l’església i no quedar-nos en la comoditat de les sagristies. Hem de sortir a evangelitzar, a enunciar i donar testimoni. Però hi ha un altre sentit que és el d’obrir portes per acollir. Acollir la gent que està ferida o que necessita escoltar una paraula d’ànim. El Papa diu que les nostres comunitats han de ser un oasi de la misericòrdia o una font on l’assedegat pugui venir a beure. En definitiva, obrir portes per sortir i per acollir.

Per conèixer Francesc Conesa més enllà de ser bisbe, quines són les seves aficions?

M’agrada molt la filosofia i m’agrada molt ensenyar. De fet, encara faig algunes classes. M’agrada llegir i escriure, m’agrada passejar. També el cinema i la música.