«La feina d’Òmnium Cultural, l’ANC i la resta d’entitats d’aquest país ha de ser la denúncia sistemàtica d’un estat democràticament feble i defectuós», assegura Mònica Terribas, la popular periodista que dijous va participar a Solsona en el col·loqui «Catalangate: democràcia vigilada». Era un acte organitzat per Òmnium Cultural, al Teatre Comarcal. Hi va participar, al costat de Mònica Terribas, que ara és vicepresidenta d’Òmnium, el seu antecessor en el càrrec, Marcel Mauri, l’advocada Anna Llauradó i l’expert en ciberseguretat Jordi Murgó. El cronista polític Quico Sallés va moderar la taula rodona.
L’abril d’aquest any el diari nord-americà The Newyorker va publicar el reportatge «Com les democràcies espien els seus ciutadans». Es basava en un estudi publicat el mes anterior pel laboratori Canadenc Citizen Lab que identificava més de 65 víctimes de ciberespionatge polític a Catalunya. Els dispositius d’activistes, periodistes, polítics, advocats, vinculats amb el moviment independentista, havien estat infectats per programes com l’spyware Pegasus o el malware Candiru, dos productes que només poden ser adquirits pels estats i que normalment s’utilitzen per investigar terrorisme i crims organitzats. El mateix diari va donar nom al cas ciberespionatge il·legal més gran mai descobert: Catalangate
Mònica Terribas va explicar la importància d’aquests col·loquis per seguir denunciant un cas de vulneració de drets tan greu com aquest. «La feina d’Òmnium Cultural, l’ANC i la resta d’entitats d’aquest país ha de ser la denúncia sistemàtica d’un estat democràticament feble i defectuós». Insistia en el fet que no es podia normalitzar, per molt que algú s’ho esperés, una intrusió semblant. Per això és necessari que tots i totes ens convertim en activistes i treballem per ser conscients de la fragilitat d’un estat que vigila.
Marcel Mauri va ser víctima directa del Catalangate. «Van provar d’entrar al meu mòbil vint vegades i tres ho van aconseguir». Explica que fa molts anys que algunes reunions es feien sense la presència de dispositius mòbils perquè ja es coneixia l’obsessió de l’estat amb les entitats catalanes. Declara que el que més els encuriosia, segons els dossiers que elaboraven amb la informació que podien espiar, era la forma com es relacionaven els membres d’Òmnium. Com es teixien relacions respectuoses entre partits i ponts entre diferents personalitats per un moviment comú.
Des del punt de vista legal, Anna Llauradó va reiterar que per molt que un procés compti amb una autorització legal això no el revesteix de legalitat. «A més de les 65 persones que consten com a espiades s’ha de tenir en compte els contactes de totes elles que en algun moment podien haver-se comunicat amb els dispositius infectats. Els espiats som tots. Això no ho pot cobrir una autorització judicial perquè aquestes han de tenir limitacions», declara l’advocada.
Finalment, l’expert en ciberseguretat Jordi Murgó va explicar els tipus de programes espia que existien i els aspectes de la vida privada on poden arribar a accedir.
