Quiosc Regió7

Regió7

Carles Freixes Codina | Director del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i estudiós de la cultura popular.
ENTREVISTA Carles Freixes Codina Director del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i estudiós de la cultura popular

«Si es ve al Museu de Solsona, aprendre art romànic és fàcil »

Des de molt jove ha viscut des de dins i amb intensitat la vida del museu solsoní. Hi aporta coneixement i passió, dos valors que també el converteixen en un estudiós destacat de la cultura popular

«Si es ve al Museu de Solsona, aprendre art romànic és fàcil » | PERE GASSÓ OLLÉ

A part del període de la Guerra Civil, entre el 1936 i el 1939, és l’únic director seglar del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Nascut el 1987 a la capital del Solsonès, Carles Freixes Codina és un jove singular. Els seus estudis vinculats a l’edificació i conservació patrimonial són l’evidència que el seu interès per preservar el testimoniatge del passat supera una febrada vital. La passió i abnegació pel patrimoni material la comparteix amb la passió per l’immaterial, en concret, per la cultura popular, sobretot el de la seva ciutat i el seu país. Conjuntament amb Jan Grau, aquest any han presentat el llibre Gegants. Sis-cents anys de tradició. Anteriorment, amb altres estudiosos, ha publicat tres llibres més, un dels quals dedicat a la nissaga dels Casserres, artistes geganters.

L’octubre del 2022, com cal definir un museu?

Durant 150 anys, els museus eren un cementiri d’objectes inanimats on se’ls salvaguardava i protegia. Ara han de ser equipaments oberts a la ciutadania, que ens ajudin a conèixer i a reflexionar el nostre passat per entendre el present. Una societat avançada ha de conèixer les nostres arrels. En un museu hem de poder comprendre perquè som com som.

Fa anys que se succeeixen debats i polèmiques al voltant dels museus, sovint amb relació a la propietat d’obres d’art.

El més rellevant d’un museu és la conservació i preservació de l’objecte, més enllà de qui n’és el titular. Quan un bé esdevé patrimoni, la societat té l’obligació de llegar-lo a les generacions futures, sigui qui sigui el seu propietari. Sempre se n’ha de garantir la preservació. Els museus no s’han d’allunyar de la gent, cal fer-los atractius i facilitar-ne l’accés.

Promocioni, en poques paraules, el museu que dirigeix.

El Museu de Solsona és un dels grans desconeguts del país. És una de les grans institucions culturals del país amb arqueologia de primer ordre; tenim escultura i pintura mural romànica i medieval molt rellevant. Les pintures romàniques de Pedret són comparables a les de Sant Climent de Taüll. I estem executant un pla que, entre altres millores, comporta una nova entrada i l’accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda.

Les noves tecnologies també són presents als museus. El repte deu ser trobar l’equilibri amb el més tradicional.

Incloure tecnologia i experiències immersives és clau, però té riscos perquè no volem que es perdi la mirada sobre els objectes. Les noves tecnologies ens permeten nous relats o recrear el conjunt de la pintura mural de Pedret d’una forma perfecta. Aquí, afortunadament, disposem d’una de les tres peces del trencaclosques. Les altres dues són a la mateixa església i al Museu Nacional d’Art, a Barcelona.

Vostè és un cas especial perquè, de ben jove, es va implicar al museu.

Vaig començar el 2014 com a membre del patronat. Al museu sempre m’hi he sentit molt bé perquè no és un treball individual. És clau ser un bon equip, amb ganes de treballar i amb un objectiu comú.

Guerra Civil, a banda, és l’únic seglar que l’ha dirigit.

Durant la Guerra Civil, el director va ser Manuel Boixader, nomenat per Francesc Viadiu, que era el delegat d’Ordre Públic a Lleida, que va vetllar molt per preservar el patrimoni de Solsona i comarca.

Atreure el jovent al museu no deu ser fàcil.

El museu és més que l’exposició de peces. Per això, impulsem cicles de conferències o exposicions temporals. Estem fent una feina rellevant amb les escoles per tal que esdevingui el millor lloc per explicar episodis històrics. Si es ve al museu, aprendre art romànic és fàcil, per exemple.

Ens consta que en aquest museu es filosofa amb molt bona acceptació.

Tenim els Divendres de Pensament, que porten Raül Garrigasait i Víctor Pérez, que han estimulat el pensament filosòfic, amb la participació de ponents de renom. Tenim la vocació que al museu hi passin coses. No volem un museu estàtic, ha de ser dinàmic.

Hi ha museus que fan màrqueting a partir de les dades de visites.

La nostra aposta és la qualitat per sobre de la quantitat. És un goig que vinguin estrangers, des de Barcelona, per veure el romànic que hi exposem. Tenim el repte pendent que molts solsonins també siguem conscients i coneguem l’excepcionalitat del nostre patrimoni. Les coses que tenim a casa no les valorem prou, jo el primer. Poques ciutats de 9.000 habitants tenen un museu com el de Solsona. No cal ser xovinistes, però els entesos ens ho diuen i ens remarquen el valor patrimonial que el museu formi part del conjunt de la catedral.

Comentem una altra de les seves grans passions: la cultura popular. Conviu amb el patrimoni material i amb el patrimoni immaterial.

En el fons, tot és cultura. A vegades dic que la baula de l’immaterial és la més feble del patrimoni. Per exemple, en el patrimoni material, si tenim un castell, i hi ha una generació que no hi fa res, potser es podrà mantenir. En canvi, una tradició, unes festes, si no passa de generació en generació, es perd.

D’on li ve aquesta dèria pel folklore.

A Solsona, el pòsit de les tradicions festives, amb la festa major, el Corpus i el Carnaval, és de primer ordre, ho sentim des de petits.

És coautor d’un llibre de la història dels gegants a Catalunya que l’han presentat fa poc. Què han descobert?

El llibre és hereu d’una altra publicació que havia fet fa vint-i-cinc anys Jan Grau. Volem que el nou llibre sigui molt divulgatiu, que acosti el món dels gegants a qualsevol persona que hi tingui interès o que s’hi vulgui apropar. Ens remuntem als orígens dels gegants, fa set-cents anys, fins als nostres dies. Encara que ens sembli que és una tradició catalana, en el fons els gegants són una tradició molt universal. Moltes societats s’emmirallen en la grandesa.

Es podria plantejar un museu geganter a Solsona?

No crec que faci falta perquè Solsona sap conservar un cicle festiu molt ric amb uns rituals que es transformen al llarg de l’any. Tenim un seguit de festes que enriqueixen molt la ciutat.

A Catalunya, la gran eclosió gegantera es va viure en els anys de la transició. A hores d’ara no hi ha la mateixa febre.

A finals dels setanta i vuitanta hi va haver un moment de represa col·lectiva que ara no hi és. La societat tendeix a l’individualisme, que ens fa menys partícips de la col·lectivitat.

El món casteller deu ser una excepció.

Sembla que va en direcció a l’àmbit esportiu, amb competicions. En altres tradicions no hi ha reptes, o, en tot cas, menors.

Com estudiós del folklore, veu alguna expressió en clara pujada?

Ens trobem en un moment d’estabilització i maduresa. La tradició busca més l’excel·lència. Els anys 80 hi havia molts gegants, però no es vetllava tant com ballaven o vestien.

La sardana va de baixa, malgrat els intents que s’han fet per renovar-la i revitalitzar-la.

La sardana genera preocupació, però no està tot perdut. És regenerador veure com es ballen sardanes la nit de Patum o per la Processó de Sant Bartomeu de Sitges. Les tradicions també van virant. Potser no es ballaran sardanes a les dotze del migdia i serà a les quatre de la nit. El més important és mantenir l’essència. També hi ha molta gent que diu que s’acaben els goigs, però vas a Vilafranca a la Novena de Sant Fèlix, a Centelles per Santa Coloma o a Sant Zenon a Arenys de Mar, i veus que els canten amb tota vivacitat.

Alguna tradició l’ha atrapat especialment?

Tenim festes espectaculars, com Sant Fèlix, la Patum i la Festa Major de Solsona. Tot i això, on hem d’anar a buscar les nostres arrels de les nostres tradicions festives és al País Valencià. Sempre m’emmirallo amb el Sexenni de Morella, una gran celebració.

Què va sentir quan la Unesco va declarar la Patum patrimoni immaterial de la humanitat?

Un moment especial, però el que em meravella és que els berguedans hagin sabut conservar la Patum. M’emociona més i em fa sentir més orgullós que la societat berguedana mantingui viva la tradició. Hem de protegir les festes, incloses les petites que no són tan conegudes.

Tothom té el que es mereix? No, sens dubte.

Millor qualitat i pitjor defecte. Soc tossut, pel bo i pel dolent.

Quina part del seu cos li agrada menys? Podria tenir un nas més normal.

Quant és un bon sou? Aquells que permetin viure sense estar pendent del compte corrent.

Quin llibre li hauria agradat escriure? «El pensament de Gaudí» d’Isidre Puig.

Una obra d’art. El Panteó de Roma.

En què és expert? En res. És un terme molt contundent.

Què s’hauria d’inventar? Una cura per al càncer.

Déu existeix? Sí, tot rellotge té un rellotger.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar? Filippo Brunelleschi, constructor de la cúpula de Florència.

Un mite eròtic. Michelle Jenner.

Acabi la frase. La vida és... Bonica, però a vegades complicada.

La gent, de natural, és bona, dolenta o regular? Bona.

Tres ingredients d’un paradís. Un equilibri de família, parella i amics.

Un lema per a la seva vida. Viu i deixa viure.

Compartir l'article

stats