Joan Ramon Colillas va ser l’últim protagonista de la cinquena edició del cicle Calidoscòpia, que aquest any ha posat el focus en la resiliència. El passat divendres a les 7 de la tarda al Teatre Comarcal de Solsona, el solsoní va explicar la seva experiència amb les addicions sota el títol «El laberint de Dionís». La conferència es va estructurar en forma de conversa amb la periodista Noemí Vilaseca.

A la conferència va parlar de la seva experiència. Quan es va adonar de què necessitava suport?

El Josep Esteve, el CEO de Rodi Motor Service on jo treballava em va dir, de la millor manera possible, que si continuava així no podria treballar més a l’empresa. A més, va ser clau el puntal del meu fill. Adonar-te’n sol és molt difícil si no tens un detonant. Amb un matí vaig posar fil a l’agulla i vaig posar-me en mans d’especialistes.

Com va ser la teràpia?

Vaig estar en un centre de dia durant nou mesos des del gener del 2020. Primer, has d’acceptar que tens una malaltia, perquè tu no et penses que la tens i realment una addicció amb el que sigui és una malaltia, i és de per vida, vol dir que el semàfor sempre estarà amb taronja. També és clau establir una nova rutina en què l’esport té un pes important. És veritat que de vegades necessites un internament complet, però el centre de dia el trobo bé perquè com que estàs al carrer, encara que tinguis uns horaris, tens uns estímuls, hi convius i a la teràpia en parles. Una de les eines que t’ensenyen és que quan et venen ganes de consumir, pots trucar a algun veterà que ja porta temps sense fer-ho i realment te les treu, fins que no ho aprenguis tot sol. Tots els addictes tenim la motxilla plena de coses que t’han passat a la vida i no les has treballat. Les teràpies serveixen per obrir la motxilla.

Com podem trencar el tabú a les addicions i disminuir-les?

M’agradaria que quedés clar que jo respecto la gent que ho sap fer d’una altra manera. Si pogués tornar enrere, voldria aprendre a fer-ho bé. És molt important parlar-ne molt, a les escoles i a tot arreu, i trencar el tabú. És diferent que t’ho vingui a explicar un policia, perquè t’explica què està prohibit, i per molta gent com jo, el prohibit és desig. En canvi, hi ha gent que t’explica, de tu a tu, alguna història que ha experimentat com per exemple, que a vegades hi ha drogues que estan manipulades i porten tòxics, i això pot servir per fer obrir els ulls a algú. Si tens una persona al costat que et diu: ‘si et fumes un porro farà això i això’, ja tens informació i pots decidir si te’l fumes o no. Si no, te l’has de fumar per saber-ho. I amb un no ho sabràs i amb dos tampoc.

Com ha canviat la seva vida? Es planteja dedicar-se a fer teràpies?

Quan vaig acabar el centre, com que em va agradar, em vaig treure el doble títol de tècnic expert en serveis sociocomunitaris i en prevenció d’addiccions, però per culpa de la pandèmia no vaig poder fer les pràctiques. Molts dels terapeutes dels centres són addictes no actius (perquè exaddicte no ho ets fins el dia que et mors) i a mi m’agradaria també poder fer aquesta feina. Ara mateix estic treballant gràcies al Carles Solé de l’empresa Nutrisec, i al Pau Solé de Bassella Experience. Sense haver de buscar feina ells ja me’n van oferir, i és una dedicació professional que em permet conciliar perfectament la vida amb el meu fill. És de destacar perquè aposten per donar oportunitats a persones que han passat per una addició sense prejutjar-les. A altres països això ja és més habitual, un currículum d’un addicte no actiu als Estats Units se’l valora molt pel treball personal que ha fet. Vull dir també que a Rodi sempre em van mantenir el lloc de treball, però com que necessitava una rutina totalment diferent vaig decidir canviar de feina.

Com va acabar formant part del cicle Calidoscòpia?

Gràcies al Víctor i a la Noemí, que em van incentivar, vaig fer el pas. El més important és que la xerrada hagi servit per ajudar algú, perquè les addicions són un tema molt tabú. Costa demanar ajuda i ha sigut un èxit perquè des de divendres ja m’ha escrit gent que em volen veure i volen parlar-ne. Si algú vol contactar amb mi em pot trucar al 630916327, la meva tasca serà guiar-los. Un dels problemes més grans que tenim és que són coses que si et toquen a tu i no ho has viscut vas bastant descol·locat. Les teràpies familiars, per exemple, són molt importants. Fa un temps hauria cregut més possible que m’hagués tocat la loteria que fer aquesta xerrada al poble, però tothom canvia, pensa que fas un treball personal molt gran.