Experts estudien l’estrès hídric dels boscos per millorar la gestió forestal

Conèixer la resposta dels boscos a l'estrès hídric per millorar la gestió forestal. Amb aquest objectiu, la investigadora del grup de Boscos i Aigua del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) Paula Martín Gómez ha liderat un estudi que analitza les diferents estratègies de captació i emmagatzematge d'aigua en pi roig i roure de fulla petita, per tal de valorar l'impacte dels efectes del canvi climàtic en els boscos.

L'autora de l'estudi posa de manifest que els episodis de sequera es produiran amb més freqüència i intensitat en les pròximes dècades. En aquest sentit, assenyala que "la mesura en què afectarà en el funcionament dels boscos dependrà de les respostes específiques de cada espècie davant la falta d'aigua, que poden ser molt diferents en funció de la distribució geogràfica dels boscos, de les reserves d'aigua en el subsol o de la regularitat de les precipitacions".

Amb l'objectiu d'analitzar les diferents estratègies d'estalvi d'aigua en resposta a la sequera, l'equip de recerca liderat per Martín va dur a terme un experiment amb dues espècies amb estratègies fisiològiques contrastades, com són el pi roig i el roure portuguès. Durant el procés, els investigadors van sotmetre a dos cicles de sequera diversos arbres en testos de cada espècie per després regar-los amb aigua i motoritzar els canvis del seu comportament fisiològic.

Els resultats de l’estudi mostren que aquestes espècies han desenvolupat estratègies diferents per fer front a períodes d’escassetat de pluges. D’una banda, Martín explica que el pi roig té un gran control sobre els seus estomes, que es tanquen ràpidament en detectar la manca d’aigua i es tornen a obrir una vegada les condicions hídriques s’han restablert. "Es tracta d'una espècie amb un comportament estalviador que li permet protegir-se de la cavitació (col·lapse dels vasos conductors) i evitar la dessecació de fulles, branques i tronc", indica. Associat a aquest comportament, destaca que el pi desenvolupa unes arrels més superficials que li permeten aprofitar la intermitència de les precipitacions.

D’altra banda, els roures presenten "una estratègia molt més malbaratadora amb baix control sobre els seus estomes, que es mantenen oberts durant els períodes més llargs de sequera, fent-los més sensibles a la cavitació i deshidratació dels teixits", subratlla. Un cop afectats per la sequera els costa més recuperar-se i és per això que, tal com assenyala Martín, desenvolupen un sistema d'arrels més profund que garanteixi fonts d’aigua més estables. 

La investigadora subratlla que, en aquest cas, "no existeix una espècie més resistent a la sequera que l'altra, tenint en compte que la seva adaptació serà més o menys favorable en funció del règim de precipitacions o de les reserves d'aigua en el subsol". D'aquesta forma, conclou que "conèixer en profunditat el comportament de les diferents espècies permet desenvolupar millors propostes de gestió forestal per fer front als canvis climàtics del futur".