L'Agrupament Escolta Pare Claret de Solsona: 60 anys educant a través del joc

Els fulards vermell i blau, la disposició incommensurable i la passió per l'educació d'infants a través del lleure són sinònim de l'Agrupament Escola i Guia Pare Claret de Solsona. Amb seixanta anys d'història, centenars de joves, i no tan joves, han passat pel grup, sigui com a escoltes o com a caps, sempre amb la voluntat de millorar com a persones, viure en germanor i defensar el país i la natura. Mercè Augé, Teresa Coromines i Tate Pla són tres de les primeres caps que van passar pels escoltes i, a hores d'ara, celebren que el moviment segueixi tan viu com el primer dia. «Actualment, els agrupaments escolta fan molta falta, sobretot, per a incidir en el jovent», coincideixen totes tres.

Abans de la creació de l'AEIG Pare Claret, l'any 1965, cap de les tres n'havia sentit a parlar de l'escoltisme. Captivades pels valors que es promovien i de la important tasca d'educar el jovent de la ciutat en una època en què hi havia una oferta gairebé inexistent de propostes de lleure, les solsonines Mercè Augé, Teresa Coromines i Tate Pla van esdevenir algunes de les primeres caps d'un moviment, aleshores, incipient. Quan hi van entrar tenien 25, 18 i 19 anys, respectivament i, des de llavors, l'amistat que es va forjar entre sortides a la natura i moments de diversió amb els infants ha perdurat fins al dia d'avui.

A Solsona, van ser els Claretians qui, a la dècada dels seixanta, en plena dictadura franquista, van implantar el moviment escolta. El Pare Gomis va ser un dels grans impulsors de l'agrupament i, seguidament, s'hi va sumar també el Pare Roure, ja que tots dos havien tingut contacte amb altres escoltes de Catalunya i, fins i tot, d'altres països europeus. Des d'aleshores, aquesta llavor va començar a germinar i van emprendre la cerca dels que serien els primers i primeres caps de l'agrupament, entre ells, Mercè Augé, Teresa Coromines i Tate Pla.

Cap d'elles tenien experiència en l'escoltisme i, per aquest motiu, van començar a assistir a camps de formació, els quals es feien un diumenge al mes. En aquestes trobades aprenien sobre el funcionament dels agrupaments, els valors que s'hi ensenyen i a com tractar amb els infants de la mà de monitors experimentats d'arreu de la Catalunya central. «Va ser una experiència molt maca per a nosaltres i, sens dubte, ens va enriquir com a caps i com a persones», asseguren.

Als inicis, l'AEIG Pare Claret només tenia dos estols, el Mowgli i el Wainganga, amb 24 infants cadascun, que alhora es repartien en quatre sisenes, mentre que actualment n'hi ha més de 120. Com expliquen les que van ser caps de l'agrupament, se solien trobar cada dissabte a la tarda al cau i, de forma mensual, feien una excursió més o menys curta pels entorns de la comarca; unes dinàmiques s'han mantingut fins a l'actualitat. De la mateixa manera, cada estiu solien fer els tradicionals campaments, que duraven una setmana, de diumenge a diumenge, amb els quals van recórrer un munt de paratges naturals d'arreu de la geografia catalana.

De memòries tendres i hilarants en tenen un munt, però les tres caps recorden amb especial emoció quan els infants feien la seva promesa. Dins el món de l'escoltisme, aquest és un dels moments que més sol marcar als seus integrants, tant a petits com a grans. Quan els infants arribaven a la «branca de llops i daines», cap als 10 anys, solien prendre el compromís individual i voluntari de millorar com a persones i de seguir els valors descrits a la Llei Escolta i Guia, la qual es basa a treballar per construir un món millor. Aquesta és una tradició que encara es manté avui dia i, com explica una de les primeres caps, Mercè Augé, «veure la serietat i la maduresa amb què els infants vivien aquest moment era emocionant».

Teresa Coromines i Tate Pla van continuar com a caps de l'agrupament fins que es van casar, però Mercè Augé s'hi va quedar molts més anys. De fet, ella va encapçalar la junta directiva de l'entitat durant dues dècades, concretament, des del 1970 al 1990. Les altres dues, però, tampoc es van acabar desvinculant dels escoltes completament, ja que, després de deixar les seves posicions de caps, també van viure el cau a través dels seus fills, que també hi van formar part.

Solidaritat i compromís

«Deixar el món millor de com l'hem trobat». Aquesta és una de les principals consignes del moviment escolta i tots els seus membres la segueixen amb determinació. Com recull la Llei Escolta, els infants s'han d'educar d'acord amb els valors de la pau, la solidaritat, la transcendència i el respecte per la natura, sempre brindant-los un ambient de confiança que els permeti créixer personalment. I per posar en pràctica aquestes aptituds, cada dia els nois i noies havien de fer la seva «B.O.», és a dir, la «bona obra», per anar construint aquest món millor que tots ells visualitzaven. I dècades més tard, les que van ser de les primeres caps estan convençudes que l'agrupament ha aconseguit la seva missió.

Com afegeix Pla, «l'escoltisme és molt obert, tothom que hi vol entrar hi troba les portes obertes». De fet, tant ella com Coromines, quan van començar a festejar amb els seus marits, de seguida el Pare Roure els va convidar a que també participessin en les activitats, sortides i camps de formació als quals anaven. «Ells se sentien com un més i a nosaltres ja ens anava bé perquè si ens volien veure un dissabte no els quedava cap més alternativa que venir al cau; els escoltes anaven primer», relaten, entre riures.

Malgrat això, lamenten que l'escoltisme no estava ben vist per alguns sectors conservadors de la ciutat, sobretot durant els primers anys que va ser present a Solsona. Com detallen, «hi havia persones que criticaven molt el moviment», basant-se en estigmes i percepcions errònies. «No es veia del tot bé que nosaltres, com a dones, anéssim de campaments», expliquen. «Quan fèiem sortides, és cert que les tendes on dormíem eren mixtes, perquè no fèiem cap mena de diferència entre els integrants de l'agrupament, i, això, algunes persones no ho trobaven bé», lamenten.

Un agrupament més viu que mai

Tot i les adversitats, encara avui dia l’agrupament solsoní continua acomplint la seva tasca d’educar infants a través del lleure, amb la mateixa il·lusió que ho feien els caps sis dècades enrere. I, tot i que la càrrega religiosa i el tradicional vestuari dels escoltes hagi anat perdent presència amb el pas dels anys, els fulards blau i vermell i el compromís amb el país, la natura i la bondat es mantenen del tot intactes.

Subscriu-te per seguir llegint