Marcel·lí Corominas: “Els solsonins ens hem fet la comarca a partir de la gestió de l’aigua”

—Com va néixer el projecte Aiguafina, els camins de l’Aigua?

—Vàrem voler plantejar una proposta de senderisme cultural posant en valor el patrimoni hidràulic, però també elements artístics, mitològics i llegendes. L’exposició parteix de la història de la gestió de l’aigua a la comarca per conèixer després el folklore, la cultura i la tradició.

—Parlem d’una història llarga...

—Sí, és una passejada de 2.700 anys. Comença amb la primera obra hidràulica a Castellbell, al poblat pre-ibèric, i arriba fins a la Mancomunitat, que és un final extraordinari: un èxit en el servei públic d’aigua que ha mantingut viva la comarca.

—Com s’ha estructurat històricament la gestió de l’aigua al Solsonès?

—Depenia sempre del creixement econòmic i poblacional. L’aigua no és molt visible: és profunda, recollida pels rius Cardaner i Ribera Salada i pels múltiples rierols. Però si se sap on buscar, es troba. Aquesta habilitat ha permès que les masies de la comarca tinguin aigua per pous, basses i tot el sistema necessari.

—Podríem dir que, com els holandesos el seu país gstionanat el mar, els solsonins s’han fet la comarca gestionant l’aigua?

—Ho podriem dir, si. La Mancomunitat és la demostració final d’aquest èxit. Serveix més d'un miler d'abonats i permet que la vida i la producció agrícola siguin possibles. És un model de vida i de comarca gràcies a la gestió històrica de l’aigua.

—El futur està garantit?

—No es pot dir mai que estigui garantit. El canvi climàtic i l’excés de consum són reptes reals. Però la gestió de la Mancomunitat ha demostrat que el Solsonès és resilient: fins i tot durant la darrera sequera no hem patit restriccions. Si sabem modernitzar i actualitzar la nostra cultura de l’aigua, la vida a la comarca està assegurada.

—I l’exposició, quin és el seu futur?

—Estem parlat perquè després de ser al Museu de Solsona es pugui mostrar al Castell de Lladurs, que és un lloc simbòlic per la història del servei d’aigua del segle XVIII. No serà permanent, però tenim la intenció de portar-la també a Cardona. Aiguafina, Camins de l’Aigua no és només història, és un reflex de la cultura, la tradició i la vida mateixa dels solsonins, que al llarg dels segles han après a dominar un recurs que és vital però sovint invisible.

—Fent l'exposició ha trobat que Solsona va tenir la primera depuradora de l'Estat...

—Sí, la primera en marxa, és a dir, una estació de depuració d’aigües residuals. La tecnologia era modesta i menys sofisticada que l’actual, però amb la mateixa funcionalitat: hi havia les bases de decantació i la base rodona de tractament bacterià, exactament igual que l'actual. Aquesta depuradora ja funcionava el 1929, així que som la més antiga de l’Estat espanyol de llarg; la del Molinet, a Reus, és del 1937 i Madrid no en va tenir una fins al 1950.

—Qui la va construir i per què?

—La va construir l’Ajuntament de Solsona a partir d’una epidèmia que hi va haver el 1923, una pesta de tifus, i que va obligar a renovar tota la xarxa de clavegueram. L’enginyer Eusebi Martí Lamich, una persona molt competent i amb visió innovadora per l’època, va proposar fer una depuradora, i l’Ajuntament li va donar el vistiplau.

—Tenen proves que realment existís i funcionés?

—Sí, tenim la sort de comptar amb la memòria dels projectes, els plànols i un reportatge fotogràfic que demostra clarament la seva existència i funcionament.

—Ara es veu alguna cosa d’aquesta depuradora?

—No, tot està tapat. No sabem exactament què va passar, si va ser durant la guerra o per altres causes. La massa rodona està coberta i sitxada per sobre. Ara l’Ajuntament ha netejat la zona i farà prospeccions; segur que trobarem la part cilíndrica, i el 2029 podrem celebrar el centenari com la data simbòlica de la primera depuradora de l’Estat espanyol.

—Està reconegut oficialment pels historiadors?

—No, això és absolutament nou. Ho hem descobert mentre preparàvem l’exposició, gràcies a la documentació que ens ha facilitat l’Arxiu Comarcal. Vam accedir a un mapa que mostra la modificació de tot el sistema de clavegueram, que ni l’Ajuntament coneixia. La precisió és extraordinària i demostra que Martí va portar a terme un projecte que era impensable en aquell moment.

—Intentaran que es reconegui oficialment?

—Sí, sí i tant. A finals de març o principis d’abril publicarem a la revista Opidum un treball conjunt amb historiadors com Jordi Torné i Ramon Queralt, on explicarem totes les circumstàncies que van fer possible aquesta depuradora. El dia 30, per exemple, ens visita el president de l’ACA i en parlarem.