Solsona penja el ruc passada la mitjanit, en un carrer del Castell on no hi cabia ningú més

Després que l'any passat la pluja obligués a endarrerir la tradicional penjada del ruc, enguany s'ha optat per mantenir aquest horari. I tant és així que l'animal de cartó pedra va ser penjat de la torre de les Hores passada la 1 h de la matinada. Ja se sap que aquest és un dels actes més especials del Carnaval solsoní, motiu pel qual ni locals ni visitants se'l volen perdre.

Tan bon punt es va acabar el darrer ballet, el del Tòfol Nano, a la plaça Major, la massa de gent ja va començar a enfilar carrer amunt per agafar lloc. Aquells que van tenir la sort d'arribar a la plaça del Ruc van poder veure de ben a prop la penjada, però, de segur, també van sortir ben xops per les pixades de l'animal.

L'acte més esperat d'aquest dissabte va arribar després de la proclamació de la Mata-ruc d'Honor d'enguany, la corredora de muntanya manresana Núria Picas, en una plaça Major plena de gom a gom. I després de repassar la seva trajectòria, incloent-hi fins i tot la seva curta faceta com a mossa d'Esquadra, va intervenir: innombrables vegades li havien explicat com era la festa, "però el Carnaval de Solsona no s'ha d'explicar, s'ha de viure", va clamar. I així ho va fer ella mateixa la jornada d'ahir. En acabat, li van col·locar les orelles de ruc que solen rebre els convidats especials i va gaudir dels ballets dels gegants.

Picas va viure la festa tan des de dins que, fins i tot, es va encarregar de penjar el ruc ella mateixa. I bé que ho va fer, estirant amb força la corda que el va fer ascendir ben amunt de la torre de les Hores. Al cant d'"A Solsona bona gent", tots els presents primer abraçats i després saltant amb força, van sentir amb eufòria aquest especial moment que viuen només una nit a l'any.

I com és tradició, mentre el ruc pujava també anava pixant sobre la massa de gent, deixant a més d'un xop de dalt a baix. En això, però, potser també hi van tenir a veure alguns veïns del carrer, que no van dubtar a llençar-los galledes plenes d'aigua, que també és tradició.