L'artistòcrata i tenista que va deixar-ho tot per fer-se monjo en un santuari del Solsonès

Aparentment, ho tenia tot per tenir una vida feliç: provenia d'una família aristocràtica, tot just començava una carrera exitosa com a tenista als Estats Units i, a més a més, era jove, atractiu i de bon tracte. Malgrat tot, va trobar la plenitud deixant enrere els plaers materials, fent-se monjo al Santuari de Lord, a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès) i fent de missioner al Perú. Aquesta és la història del madrileny Javier Sartorius Milans del Bosch (1962-2006), que ha estat convertida en una pel·lícula documental amb el títol de Solo Javier (2025).

Nascut a Madrid, en una família de l'alta societat i amb quatre germans més, va estudiar en un exclusiu col·legi jesuïta de la capital. Tot i això, en aquells moments el seu vincle amb el cristianisme encara no havia aflorat. Va tenir una joventut un punt desenfrenada, marcada per les festes i els excessos, però destacava especialment en el tenis, que l'havia practicat des de petit. Per això, als 18 anys va traslladar-se a Los Àngeles amb el seu germà per començar unes beques que els permetia formar-se acadèmicament alhora que en l'esport.

Javier Sartorius va estudiar Administració d'Empreses i de seguida va començar a destacar com a tenista, arribant a jugar amb l'elit mundial de l'època. Va ser en aquell moment, quan l'èxit el començava a rodejar, que va iniciar el seu viatge espiritual. Els dos germans van començar a seguir un gurú hinduista, Paramahansa Yogananda, gran precursor del ioga a Occident. I a en Javier, aquest nou contacte amb l'espiritualitat li va ressonar ben endins.

De sobte, com detalla el seu germà, Fernando Sartorius, en algunes entrevistes, Javier va començar a meditar durant hores, donava menjar a persones pobres i sensesostre i va anar desaferrant-se de mica en mica de tot allò material i superficial, atret profundament per la senzillesa d'aquells "que no tenen res".

Una nova vida com a missioner

La misèria que veia dia rere dia pels carrers de Venice Beach li va fer adonar-se de la seva buidor interior i, cercant aquesta preuada senzillesa, va decidir canviar el rumb de la seva vida. Així, va agafar una maleta i va marxar a Cuzco (Perú) per fer de missioner a la serralada dels Andes i entregar-se de ple als més desfavorits, seguint les passes d'un cosí seu que ja havia fet aquest pas uns anys abans.

Segons explica el seu germà, Fernando Sartorius, "en els rostres dels nens pobres del Perú, va assegurar haver vist Déu", per això tenia una especial afinitat amb els infants, amb qui solia jugar i passar molt bones estones. Malgrat haver tingut una vida ben acomodada, des del primer moment es va entregar per complet al seu nou propòsit d'ajudar a les comunitats amb què vivia.

Durant l'any que va passar com a missioner, va patir una conversió religiosa total i es va reafirmar en la seva voluntat d'entregar-se plenament a Déu.

Arribada al Santuari de Lord

Després d'una estada de dos anys al seminari de los Siervos de los Pobres de Toledo, on va començar el sacerdoci, quan en tenia 29 va ingressar al Santuari de la Mare de Déu de Lord, a Sant Llorenç de Morunys, a la cerca "d'un lloc solitari on dedicar la seva vida a l'oració i al sacrifici". En aquest indret, envoltat de natura pura i evocadora per tot arreu, va continuar els seus estudis en Teologia, aquest cop en català.

Segons apunta la comunitat religiosa, a banda d'atraure els visitants amb la seva simpatia i amabilitat, "es va bolcar en els treballs de reconstrucció dels edificis del santuari, treballava els camps i era pastor d'un ramat de cabres i ovelles". La seva voluntat d'avançar en la seva vida d'oració i en la meditació de les Sagrades Escriptures va fer que trobés la seva veritable vocació al nord del Solsonès, on va decidir oferir la seva vida a Déu en fer els vots particulars. Així va ser com es va acabar estabilitzant en la Comunitat de Lord, pertanyent al bisbat de Solsona.

Va acabar finalitzant els seus estudis de Teologia al Seminari Major Interdiocesà i, en el procés, fins i tot va ser company de seminari de l'exbisbe de Solsona Xavier Novell, ara casat amb la psicòloga surienca Sílvia Caballol. Decidit a rebre l'Ordenació Sacerdotal, i havent rebut ja els primers, un atac de cor va posar fi a tots els seus plans amb una mort sobtada i prematura el juny de 2006, als 44 anys.

"Va deixar darrere seu un rastre de bondat, d'autenticitat, de veritable transformació del seu ésser i d'una vida dedicada al Senyor", segons afirma la comunitat de religiosos que van conviure amb ell.

Es promou la seva beatificació

La profunda petjada que va deixar entre tots els que el van conèixer, va fer que es comencés a promoure la seva beatificació, un procés iniciat per Norbert Miracle, el rector del seminari on estudiava. El tràmit, que destaca per ser molt lent, encara avui dia està en marxa.

La pel·lícula documental Solo Javier, que narra el seu recorregut vital i espiritual, va ser estrenada el 12 de desembre de 2025. La peça ha estat dirigida per Josepmaria Anglès i ha comptat amb el suport de l'Asociación Pro Beatificación de Javier Sartorius i la Comunitat de Lord.

La petició per beatificar-lo va fer un salt de gegant recentment, i ho va fer gràcies al president de la Generalitat, Salvador Illa. Després d'assistir a la presentació de la pel·lícula, va demanar una còpia en DVD i durant la visita que va fer al Vaticà l'octubre passat, li va entregar al papa Lleó XIV.

"De què li serveix a l'home guanyar el món si perd la seva ànima?". Una frase que resumeix per complet la inspiradora història de Javier Sartorius.

Subscriu-te per seguir llegint