El Centre de Tecnologia Forestal alerta que la falta de consens sobre què és restaurar un bosc pot dificultar el nou pla estatal

Què vol dir exactament restaurar un bosc? La pregunta, que pot semblar senzilla, no té una resposta única entre els especialistes que treballen en la planificació i l’aplicació de polítiques de restauració forestal. Un estudi liderat pel Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), amb la participació de 62 experts de l’àmbit acadèmic, l’administració pública i les organitzacions ambientals, conclou que aquesta falta d’un criteri operatiu compartit pot complicar l’aplicació de les futures polítiques de restauració de la natura.

La recerca arriba en un moment en què els estats europeus han de concretar les seves estratègies per recuperar els ecosistemes degradats. El Reglament europeu de restauració de la natura obliga els estats membres a elaborar Plans Nacionals de Restauració, i Espanya ha de presentar-ne el primer esborrany l’1 de setembre.

L’estudi, desenvolupat en el marc del projecte REFORADAPT i finançat per la Fundación Biodiversidad del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, ha utilitzat el mètode Delphi, basat en una consulta estructurada a experts. El procés ha inclòs dues rondes de participació, amb un qüestionari en línia i tres tallers presencials celebrats a Catalunya, Madrid i Andalusia.

Els participants han valorat diferents definicions científiques dels conceptes de restauració i adaptació forestal i han analitzat 16 casos pràctics relacionats amb la gestió dels boscos. Els resultats mostren que hi ha un ampli acord sobre els principis teòrics, però que les discrepàncies augmenten quan aquests principis s’han d’aplicar sobre el terreny.

Les diferències de criteri són especialment visibles en actuacions com la restauració passiva, que consisteix, per exemple, a deixar que un bosc es regeneri de manera natural en antigues terres agrícoles, o en les iniciatives de renaturalització i rewilding. En aquests casos, els experts no coincideixen sempre a l’hora de determinar si les actuacions es poden considerar pròpiament restauració forestal.

La investigadora del CTFC i coordinadora del projecte REFORADAPT, Maitane Erdozain, considera que aquesta diversitat d’interpretacions pot tenir conseqüències en l’avaluació del grau de compliment dels compromisos de restauració adquirits pels diferents països.

Malgrat les discrepàncies, la consulta ha identificat quatre elements compartits que haurien de formar part del concepte de restauració forestal: aconseguir resultats ecològics a llarg termini, recuperar els processos ecològics, garantir la provisió de serveis ecosistèmics i augmentar la resiliència dels boscos davant del canvi climàtic.

Els autors de l’estudi defensen que aquests criteris poden servir com a punt de partida per construir un consens, però alerten que una definició massa rígida podria no respondre a les realitats de territoris amb característiques diferents. El catedràtic de Ciència Forestal de la Universitat de Lleida, Sergio de Miguel, assenyala que el concepte de restauració ha d’evolucionar per donar resposta a reptes com el canvi climàtic o el despoblament rural.

En el cas del Mediterrani, els investigadors recorden que les polítiques europees han de tenir en compte factors com els incendis forestals, les sequeres recurrents i l’abandonament rural, que condicionen la gestió dels ecosistemes i les possibilitats de recuperació dels boscos.

La recerca planteja, per tant, la necessitat d’arribar a un equilibri entre uns criteris prou clars per evitar que qualsevol actuació es pugui considerar restauració i una flexibilitat suficient per adaptar les mesures a les característiques de cada territori. Per aconseguir-ho, els autors proposen incorporar equips multidisciplinaris i diversos als processos de planificació i establir mecanismes de participació que permetin ampliar el consens.

L’estudi també assenyala la necessitat d’aprofundir en conceptes que encara generen interpretacions diverses, com la biodiversitat, la degradació dels ecosistemes i els serveis ecosistèmics, i d’incorporar al debat sectors que fins ara han tingut una participació menor, com els propietaris forestals i el sector agrari.

Per als investigadors, l’elaboració del futur Pla Nacional de Restauració espanyol representa una oportunitat per construir un marc comú que combini criteris compartits amb capacitat d’adaptació a les particularitats de cada territori. La clau, conclouen, serà definir què s’entén per restaurar un bosc abans de decidir com i on s’ha de fer.