Una escola rural de l’època de la dictadura franquista on sembla haver-se aturat el temps des de mitjan segle passat. Encara hi perduren els rústics pupitres amb llibres i llibretes usades, dues grans pissarres, un calefactor al mig de l’aula i, a la paret cap on miraven els estudiants, la creu de Crist i un quadre de la Verge i un altre del dictador, a banda i banda; clars signes de dos dels grans eixos de l’educació en aquells temps: la religió i el règim. Es tracta de l’escola de Castellar de la Ribera, un municipi rural a l’oest del Solsonès, on es va educar diferents generacions d’infants de la zona durant gairebé cinquanta anys, entre 1926 i 1973.
Com també altres membres de les seves famílies, la Ramona Santaeulàlia, de 63 anys, i la Carme Cinca, de 64, van passar pel centre quan només eren unes nenes, justament els darrers anys que va estar en actiu. Encara avui dia conserven amb tendresa un munt de records viscuts entre aquelles quatre parets: «Aquí vam aprendre a llegir, a escriure i a comptar; és molt especial tornar-hi, perquè quan hi entres sembla que tornes a ser aquella nena que hi venia cada dia», coincideixen a dir amb una emoció que es fa palpable.
Els orígens de l’escola rural
La història de l’escola rural de Castellar, que avui dia es pot visitar com un espai museïtzat, comença el 1926. Va ser llavors quan el govern local del moment va adquirir la masia de Cal Sastre perquè acollís el centre educatiu del poble, just després que la família que hi vivia es traslladés a Solsona. I va ser tal la importància d’aquest immoble que durant dècades va acomplir aquesta funció i, des de fa anys, també acull les dependències municipals.
Així doncs, els infants anaven a escola a una antiga masia, de la qual la seva sala d’estar havia estat convertida en una aula. Unes dècades més tard, cap a la dècada dels 60, es va decidir habilitar en una sala de la vora per guanyar llum natural i aquesta és la classe que encara es conserva avui dia i en la qual es van formar la Ramona Santaeulàlia, com també els seus germans, i la Carme Cinca. Santaeulàlia hi va estar escolaritzada del 1967 al 1971, dels 4 als 8 anys, mentre que Cinca hi va estar el curs del 1968 al 1969, quan en tenia 7.
Ja han passat dècades de llavors, però encara recorden com era el seu dia a dia. «Els alumnes érem els fills dels pagesos dels entorns i cada matí hi havíem d’anar a peu, travessant camps i boscos», detalla Santaeulàlia. Els que tenien la sort de tenir la masia a prop podien trigar entre un quart d’hora o vint minuts, però n’hi havia que podien tenir fins a set quilòmetres de camí, és a dir, més d’una hora de trajecte, recorda Cinca.
Un cop a escola, el primer que feien era resar un Parenostre i una Avemaria i, en acabat, començaven amb les classes. Segons expliquen les exalumnes, tenien una única mestra —moltes de les que hi va haver eren dones— que els impartia totes les assignatures, des de llengua castellana, passant per les matemàtiques i fins a formació religiosa. I el seu funcionament no distava gaire del de les escoles rurals d’avui dia, ja que «la mestra s’ho manegava per adaptar els continguts a l’edat de cada alumne», perquè en una mateixa aula hi podia haver infants de 4 anys i joves de 16, comparteix Santaeulàlia.
De mestres, com recorden, n’havien tingut algunes que eren de la comarca, però també d’altres que eren enviades pel règim des d’altres punts de l’estat. «Vam tenir una que venia de León i una altra, de Saragossa, per exemple», expliquen. Les que eren de fora, acostumaven a allotjar-se en masies de l’entorn. Algunes, fins i tot, anaven a peu fins a l’escola i si els agafava de camí, acompanyaven la canalla fins al centre. D’altres, que hi anaven des de Solsona, feien el trajecte en bicicleta i, ja a les dècades dels 60 i els 70, hi anaven en cotxe.
De fet, la part museïtzada de l’escola conserva declaracions d’antigues mestres que diuen: «Cada dia carrego dins del 600 tres nenes de Solsona que prefereixen anar a l’escola a Castellar», de Mercè Augé, que hi va treballar als 60; o «condueix el meu marit. Cada dia recollim alguns nens a la Trinxera... i quines festes fem a dins del cotxe!», de Mari Fe Aparicio, que ho va fer als 70.
Una educació en castellà
L’ensenyament durant el franquisme estava profundament marcat per dos grans eixos: la religió i el règim. I l’escola de Castellar no va ser una excepció. Un indicatiu d’això encara es conserva a la paret que presideix l’aula, d’on pengen una creu de Crist, un quadre de la Verge i un altre de Franco. «De ben petita, recordo que sovint me’ls mirava. Al Crist i a la Verge els tenia identificats, perquè a casa érem molt a missa, però sempre pensava: I aquest home de l’esquerra qui és? No tinc record que en parléssim gaire d’ell a classe», explicita Santaeulària.
I l’educació s’impartia sempre en castellà. «A nosaltres ens resultava molt estrany perquè a casa i a tot arreu parlaves sempre en català, però a l’escola era diferent. Ja ni t’ho qüestionaves», apunta Cinca. Ara bé, totes dues asseguren que bona part dels estudiants utilitzaven el català entre ells i, moltes vegades, també amb les mestres. «N’hi havia que no el parlaven perquè venien destinades de fora de Catalunya, però de seguida el comprenien i no hi havia cap problema», diuen.
Records que perduren
De memòries d’aquells temps en conserven un munt: com els trajectes que feien de la masia a l’escola amb els amics; quan, durant una temporada, la família de Santaeulàlia va acollir una mestra, i per això ella i el seu germà conservaven dia rere dia la gran clau que obria l’escola; quan els nois més grans de l’aula els resultaven un punt impertinents —ja que elles dues eren de les més petites—; o quan un noi es va cremar els pantalons amb l’estufa i a causa de l’accident, se li veien els calçotets.
Moltes mestres encara avui dia conserven un lloc especial al cor de les exalumnes, com la Mari Fe Aparicio i la Mari Ángeles Herrero. «Per a nosaltres, van ser molt importants, sempre es van portar molt bé amb nosaltres i tenien un bon tracte. Podem dir que realment ens cuidaven», manifesten totes dues amb emoció. Aquesta estima va romandre moltes dècades i tant és així que, pels volts del 2000 —tres dècades més tard que els fes classe—Santaeulàlia i un dels seus germans van localitzar, a León, la senyoreta Mari Fe i li van fer una visita.
Ramona Santaeulàlia
«Mestres de l’escola rural van inspirar-me a ser-ho jo també»
«Cada cop que hi torno, m’emociono, perquè en aquesta aula he passat els millors anys de la meva escolaritat», assenyala Ramona Santaeulàlia. La seva mare ja havia estat alumna del centre rural, i ella i tots els seus germans també hi van anar. En el seu cas, hi va estudiar dels 4 als 8 anys, quatre cursos que la van marcar profundament per la bona experiència que va tenir. Per això, tant ella com altres membres de la seva família es van implicar molt en el procés de recuperació i conservació de l’aula.
Quan hi entra, se li fa impossible contenir les ganes de seure al seu lloc —a primera fila, ja que era de les més menudes— i d’obrir els llibres i els quaderns que utilitzava quan tan sols era una nena, que són els mateixos que avui dia resten exposats sobre les taules o dins dels pupitres. Un clar exemple és l’«Amiguitos», el llibre amb què va aprendre a pronunciar les síl·labes. «Mi mamá me mima» o «mi mamá me ama», repetia amb alegria mentre llegia algunes de les frases que, després de tant repetir-les de petita, encara té gravades a la memòria.
De la docència, recorda especialment el fet que totes les classes s’impartien en castellà, fet que els primers mesos li va resultar estrany, «perquè a casa sempre havíem parlat en català». Pel que fa al tema de la religió, manifesta que cada matí els feien resar un Parenostre i una Avemaria, «però no recordo que ens atabalessin gaire amb el tema», afegeix.
Santaeulàlia només té bones paraules per a les mestres que va tenir a l’escola, sobretot per a la Mari Fe Aparicio i la Mari Ángeles Herrero. «De fet, jo també vaig acabar sent mestre de professió i, segurament, elles dues hi van tenir molt a veure», revela.
Encara té present quan l’home de la senyoreta Mari Fe la venia a recollir amb un cotxe vermell quan s’acabava l’horari lectiu i, tot aprofitant el trajecte, la deixava a la porta de casa seva. «Em fascinava aquell cotxe i seus els seients folrats de pell», apunta.
La profunda estima per l’escola i pels records que hi va viure explica, en bona part, la seva implicació en la recuperació de l’aula. Per a Santaeulàlia, tornar-hi no és només retornar a un espai del seu passat, sinó també reviure una etapa que encara avui guarda un lloc molt especial a la seva memòria.
Un final que no ha acabat sent un final
Després de quasi mig segle en actiu, l’escola rural de Castellar de la Ribera va tancar les portes el 1973. La dècada dels 70 es va promulgar la Ley General de Educación, que va condemnar les escoles unitàries a desaparèixer. A això, s’hi va sumar l’èxode rural, que va fer que el municipi passés de tenir 297 habitants a només 188 en deu anys. Tot plegat va acabar posant punt final a la primera vida del centre educatiu.
Però, afortunadament, aquest no va ser el seu final. I no per atzar, sinó gràcies a l’acte d’afecte d’un veí de Castellar i exalumne de l’escola. Un cop tancada, el govern local, que ja havia establert a Cal Sastre les dependències municipals, li va demanar que buidés el mobiliari de l’aula perquè la sala pogués tenir altres usos. I el veí, en lloc de llençar-lo, va optar per guardar-lo a les golfes de l’antiga masia. I allà va quedar guardat durant dècades.
A principis dels 2000, algú va pujar a les golfes i en adonar-se que els pupitres, pissarres i tota mena de material escolar, encara es conservaven en bon estat, ho va posar en coneixement del consistori. A partir d’aquesta troballa, es va decidir donar valor a l’antiga escola rural del municipi i es va impulsar la creació d’un museu per difondre el seu extens llegat.
De la recerca històrica se’n va encarregar l’historiador solsoní, Pol Solé, que va fer una intensa investigació a partir de documentació que es conserva a l’Arxiu Comarcal del Solsonès, la Universitat de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, com també dels testimonis d’un munt d’exalumnes i exmestres del centre.
El resultat ha estat un espai museïtzat amb diversos plafons informatius que expliquen la història de l’escola des dels seus inicis i amb tota mena de detalls. A través d’un eix cronològic es pot saber quins mestres hi exercien a cada curs, també es pot veure com van anar variant els seus sous a mesura que passaven les dècades, els llargs recorreguts que havien de fer a peu els alumnes per anar a escola i quins eren els valors que marcaven l’educació a cada etapa històrica.
A banda, els visitants que vulguin poden entrar a l’antiga aula, on tot el mobiliari resta tal com estava quan s’hi feien classes.
El procés de reforma de l’espai museïtzat es va enllestir el 2024 i, des de llavors, ha esdevingut un gran atractiu que porta al municipi un munt d’interessants. Segons apunta la regidora de Castellar, Sara Malé, «la majoria dels visitants que venen són mestres, molts d’ells jubilats». Com afegeix, hi van d’arreu de Catalunya i, fins i tot, de la península.
De fet, la primavera passada hi va passar un grup de portuguesos que, segons apunta la regidora, «van quedar molts sorpresos i contents de la visita i, curiosament, van poder trobar moltes similituds amb com eren les aules de l’època al seu país». Malé lamenta, això sí, que pocs joves s’animen a visitar-lo. En aquest sentit, creu que és important que les noves generacions «coneguin la seva pròpia història i vegin amb els seus propis ulls com era una escola durant la dictadura».
Gràcies a la voluntat i la cooperació de l’Ajuntament i de moltes famílies del poble, avui dia és possible visitar l’aula de la seva antiga escola rural. Una part molt important de la història de Castellar que encara roman, com un record que perdura i que, generació rere generació, ajuda a mantenir viu un llegat molt valuós.
Carme Cinca
«Recordo l’emoció de quan vaig llegir la meva primera paraula»
«Que encara es conservi aquesta aula tal com era dècades enrere és tot un regal. Fa molta il·lusió tornar-hi, perquè aquí hem format molts records entranyables», explica Carme Cinca. Ella hi va estar escolaritzada quan tenia set anys, el curs 1968-1969, un període en què va viure a casa de la seva padrina, a Vilatobà. Malgrat que només va passar un any a l’escola, guarda amb nitidesa un munt de memòries viscudes en aquella aula.
Un dels records més especials que atresora és del precís moment en què va aprendre a llegir. «Encara recordo l’emoció que vaig sentir quan vaig aconseguir llegir la meva primera paraula, em vaig sentir com si acabés de fer màgia», explica amb il·lusió. De la mateixa manera, té molt presents les lliçons de matemàtiques i la forma en què va aprendre a comptar, sumar i restar, fent ús d’un àbac vermell que s’ha conservat fins al dia d’avui.
El fet que l’ensenyament s’impartís íntegrament en castellà també la va marcar. «Era molt estrany, perquè jo parlava català a casa i a tot arreu i, en canvi, a escola tot es feia en castellà. Tampoc t’ho qüestionaves. Simplement, era així», manifesta. Ara bé, reconeix que tot i que el català era la seva llengua materna, no el sabia escriure. «No va ser fins que vaig anar a l’escola d’adults que en vaig aprendre», diu Cinca.
Per a ella, també són molt especials els records més quotidians, com els trajectes a peu que feia de la masia a l’escola, sempre acompanyada d’alguns companys que la passaven a buscar, de quan s’escalfava la carmanyola col·locant-la sobre l’estufa de classe o quan jugava amb les altres nenes durant les estones d’esbarjo.
Després del tancament del centre rural, tant ella com Santaeulàlia van haver de continuar amb els seus estudis en un internat de monges a Solsona, on residien de dilluns a divendres. Allà, la seva experiència no va ser tan bona i això va fer que apreciessin encara més els bons anys que van passar a l’escola de Castellar.
Mirant enrere, es mostra profundament agraïda d’haver pogut formar-se en un entorn tan enriquidor com aquest, amb mestres que van esforçar-se perquè els alumnes aprenguessin i amb altres companys amb qui va fer molta pinya.
