‘True crime’, entre el rigor periodístic i el conflicte ètic: “La narració avui s’està decantant massa cap a la figura de l’assassí”, adverteix un expert

Popularitzat al segle XIX amb la divulgació dels relats de bandolers i el naixement de la premsa de successos, i convertit avui en un format televisiu (i de pòdcasts) de gran èxit, l’anomenat true crime, gènere de no-ficció centrat a reconstruir crims reals, desperta una enorme fascinació entre el públic alhora que suscita importants qüestions de caràcter ètic. Amb l’objectiu d’aportar una mica de llum sobre aquesta zona grisa en què es mou sovint el gènere, la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) va reunir al Palau Macaya quatre experts per parlar dels dilemes ètics als quals s’enfronta el true crime en un moment en què les dinàmiques de producció de les plataformes de streaming augmenten el risc de convertir la tragèdia en espectacle.

Des del primer moment va quedar clar que no es tractava de sotmetre a judici un format que, d’altra banda, ha demostrat un atractiu i una capacitat d’adaptació indiscutibles, ja des dels dies en què Truman Capote va convertir un crim sòrdid en un triomf literari amb A sang freda i la difusió del setmanari El Caso superava els 100.000 exemplars. “El true crime és una manera que té la societat d’explicar-se a si mateixa coses que l’han traumatitzada”, va resumir Marta Sánchez Esparza, professora de Comunicació a la Universitat Rey Juan Carlos i coautora del llibre 21 dilemes ètics del true crime contemporani. Però, tal com va subratllar el catedràtic Alfonso Méndiz, coautor de l’estudi esmentat i rector de la UIC, hi ha uns perills i unes línies vermelles que convé no desatendre.

La narrativa del malvat

“Al meu parer, hi ha tres criteris que han de prevaldre: la recerca de la veritat, el respecte a les víctimes i als seus familiars i la voluntat d’informar”, va assenyalar Méndiz, que va obrir un debat interessant quan va advertir que en el true crime actual “la narració s’està decantant massa cap a la figura de l’assassí”. “Estem donant massa autoritat al criminal —va afegir— i això és una cosa que cal reequilibrar”. Marta Sánchez Esparza va vincular aquesta tendència al canvi de model de negoci en el panorama audiovisual. “Abans hi havia uns codis rígids que tothom complia a l’hora de parlar de determinats assumptes —va apuntar—. Ara, amb les plataformes, ha canviat la narrativa sobre els malvats i és molt més freqüent trobar relats en què el criminal és un personatge amb qui comencem a empatitzar i fins i tot a admirar.”

Des de la seva posició d’“optimisme antropològic”, Albert Sáez, director general de Continguts de Prensa Ibérica i president del comitè editorial d’El Periódico, del grup de Regió7, va destacar que la presència creixent de periodistes en aquest tipus de produccions és un factor que contribueix a dotar les històries d’equilibri i rigor i a combatre la temptació del sensacionalisme. Tot i això, va constatar que aquell axioma periodístic que diu que “els fets són cars i les opinions són barates” té un pes important en aquest tipus de productes i es va preguntar si, davant la dificultat que planteja de vegades arribar a la veritat, “el periodisme no hauria d’estar més preocupat per sembrar dubtes que per aportar falses certeses”.

Sobre la possibilitat d’una futura regulació legal que afecti el format, Santiago Tarín, històric periodista de successos de La Vanguardia i autor de relats basats en crims reals, va defensar que siguin els responsables d’aquestes produccions els qui estableixin els límits i, en aquesta mateixa línia argumental, va subratllar la importància d’“educar els qui es dedicaran a això”. Una crida a la qual es va afegir Alfonso Méndiz, que va comentar que els recursos narratius emprats en el true crime —els primers plans, la “música tenebrosa”...— tenen “implicacions ètiques” i que el públic ha de ser capaç d’entendre-ho. “Cal alfabetització mediàtica”, va afirmar. A la qual cosa Sáez va afegir: “Jo, amb què hi hagi alfabetització, ja em conformo.”