Trobar la família biològica amb 50 anys després d'haver estat un nadó robat: "Em van donar per mort"

Cap als nou anys es va assabentar que era adoptat. Més tard, els seus pares li van confessar que havien pagat «un milió de pessetes» per ell. El 2017, quan els casos de nadons robats van saltar a l’actualitat a Espanya en produir-se la primera sentència judicial sobre això, va denunciar la seva història a La Opinión de Murcia, diari del Grup Prensa Ibérica. Vuit anys després, ha trobat la seva família biològica i ha descobert que al cementiri de Granada hi ha un taüt que li atribueixen a ell. La d’Antonio Marín Moreno és una d’aquestes realitats que superen la ficció. «Encara ho estic processant», expressa.

Va néixer el 1975 i viu a Balsicas (Múrcia), però fins ara no sabia ni l’hospital ni la província d’on és originari. No obstant això, en la seva partida de naixement figura la ciutat de Cartagena com a lloc d’origen i assenyala que el seu nom actual es va registrar de manera legal anys més tard d’haver estat donat en adopció. «Els meus pares van estar tramitant la meva adopció un parell d’anys, fins que un dia els van trucar perquè anessin a veure’m a una casa bressol que les monges tenien al carrer Prim de Madrid. Llavors jo tenia un parell de mesos. Van venir a veure si jo els agradava, van tornar un parell de vegades més, segons ells m’han explicat, i finalment se’m van endur», comenta. Explica que «la meva família d’acollida era gent innocent, treballadora, que estava convençuda que estava tirant endavant un procés d’adopció legal, d’un nen que els seus pares biològics havien abandonat». I apunta: «Els meus pares van pagar un milió per mi perquè creien que aquests diners eren per a les despeses de la paperassa».

Des que va ser conscient del seu origen, l’Antonio ha buscat la seva família biològica a través de l’associació SOS Bebés Robados i grups de Facebook i WhatsApp. Compartir les seves dades i circumstàncies el van acostar al llarg dels anys fins a tres persones que podien ser familiars. Tot i això, els estudis genètics van descartar aquesta idea i, arribats a aquest punt, a l’Antonio ja li quedava poca esperança. Però l’estiu del 2025 es va posar en contacte amb ell Luna García Abad, una dona de Granada que buscava un germà i a qui l’edat i característiques d’Antonio li feien sospitar que podia ser ell. La família de la Luna havia enterrat un nadó nascut el 75 a qui van anomenar Gregorio García Abad, que presumptament va morir instants després de néixer. Malgrat això, el relat que oferien els seus pares no li quadrava, perquè no van arribar a veure el cos del nen, entre altres detalls que li van resultar estranys. Va ser en veure a la televisió alguns relats de nens robats quan va pensar que aquest podia ser el cas del seu germà, però no va emprendre la seva recerca fins a aquest any, quan el seu pare la va animar a fer-ho.

Després de mantenir converses i constatar que hi havia punts en comú entre les històries familiars de cadascú, l’Antonio i la Luna van decidir veure’s a la ciutat andalusa on viu ella. D’entrada, l’Antonio «li donava llargues», admet, i es mostrava reticent a sotmetre’s a un altre test genètic després dels fracassos anteriors, però la trobada amb la Luna va fer que decidís intentar-ho. A finals d’octubre van rebre els resultats de les proves d’ADN fetes a Lab Genetics, a Barcelona, i l’informe va donar un 99,9% de probabilitats que ells dos siguin «germans biològics complets per part d’un dels progenitors», cita textualment el document. En aquest cas, en tenir la mare de la Luna un part en què suposadament va morir el nounat, tot indica que són germans per part de la dona.

«Estic en xoc. Molt content, d’una banda, però encara no ho he assimilat, de sobte sembla tot molt fàcil», indica l’Antonio, que acaba d’assabentar-se que, en cas de ser el Gregorio, va néixer a l’hospital Inmaculada de Granada i que, a part de la Luna, té dos germans que encara no coneix. «A més, sembla que estic enterrat a Granada. No sé què fer, quin és el següent pas», manifesta. De moment, ha comunicat a una associació especialitzada en nens robats el que ha passat i li han recomanat que denunciï formalment els fets davant la Policia. «M’agradaria que s’obrís la caixa del nínxol que hi ha amb les inicials de Gregorio, per veure si de veritat hi ha algú enterrat i, si hi ha algú, comprovar de qui es tracta», assenyala.

La setmana vinent, l’Antonio va viatjar a Granada per parlar llargament amb la seva germana i intentar recopilar més dades. Tot i que és la seva intenció, no té clar si podrà trobar-se amb la resta de la família. El pare de la Luna va morir el 2025, però la mare i la resta dels germans viuen, tot i que la situació familiar és complicada i per motius personals no tenen relació.

La seva família «de veritat»

«Jo sempre he tingut clar que els meus pares són els meus pares, els que m’han criat, no he tingut cap pega amb ells», assegura. La seva mare va morir fa anys i el seu pare, malalt d’Alzheimer, està en una residència per a gent gran. El veí de Balsicas, a més, té dos fills, fruit de la relació que va mantenir amb la seva exdona. Els fills estan «sorpresos» davant les noves notícies sobre el seu pare. «Ahir em vaig quedar fins a la una parlant amb el més gran», reflecteix l’Antonio, i afegeix que per a ell buscar les seves arrels ha estat «com un trencaclosques que s’ha anat muntant, gairebé un hobby». Descobrir que realment no és fill únic li obre una altra perspectiva: «Ara, en saber que tinc germans i que ja no estic sol, la cosa canvia. La vida dona moltes voltes i ara intentaré, en la mesura possible, recuperar el temps perdut».

El drama dels nadons robats deixa milers d’afectats repartits per tota la geografia espanyola. En aquesta història les víctimes no només poden ser els pares a qui els van arrabassar el seu fill, en cas de no entregar-lo de manera voluntària, sinó també els nadons robats, que viuen amb l’angoixade no conèixer els de la seva mateixa sang, malgrat que la gran majoria coincideixen que les seves necessitats afectives van ser cobertes per l’amor de la seva família d’acollida. La gran majoria d’aquestes persones que van ser donades en adopció es van adonar que podien ser robades fa uns anys, quan el tema va saltar a la televisió a través de diverses denúncies de l’associació SOS Bebés Robados. Bona part d’aquests nadons que ara són adults creuen que les seves famílies d’adopció mai van conèixer l’atroç intrahistòria que amaga aquesta trama.