El 29 d'octubre del 1969, en el marc del projecte Arpanet, va néixer el que seria l'origen de l'internet actual. Un missatge va viatjar per primera vegada d’un ordinador a un altre a través d’una línia telefònica entre dos laboratoris de Califòrnia. El missatge només estava format per la paraula 'LOGIN' (accés). Gairebé una dècada després, el 1977, Arpanet es connectaria per primera vegada amb dues altres xarxes semblants per donar lloc a internet.
Al principi, els impulsors de la xarxa «eren una barreja: hi havia inversors molt potents del sistema militar i acadèmic i també gent de la contracultura. D’aquesta barreja encara no en sortim avui», afirma Ramon Sangüesa, professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, en paraules recollides a «El Periódico».
Arpanet va ser finançada per l’Agència de Projectes d’Investigació Avançats (ARPA per les seves sigles en anglès), una entitat militar que tenia l’objectiu en aquest projecte de facilitar la comunicació entre universitats. «Els valors posats en la infraestructura eren compartir informació, treballar de forma horitzontal, descentralitzar», afirma Eduard Aibar, sociòleg de la tecnologia de la Universitat Oberta de Catalunya.
‘Internetworking’
Als anys 70 van aparèixer xarxes similars en altres parts del món. El nom d’internet ve d’‘internetworking’, és a dir, ‘connexió entre xarxes’. «El primer experiment va ser la connexió d’Arpanet amb Satnet i Prnet el setembre de 1977: per primera vegada un paquet de dades viatjava entre xarxes amb tecnologies diferents», explica Andreu Veà Baró, un dels pioners d’internet a Espanya.
A finals dels anys 70, l’enginyer Robert Kahn i el matemàtic Vinton Cerf van idear el protocol TCP/IP, que permetia a les xarxes parlar entre si amb independència de la seva tecnologia. Als anys 80, la «transició cap al TCP/IP» va culminar l’eclosió d’internet, la xarxa de xarxes.
De seguida es va veure que internet era una mica més que una eina acadèmica. «Als anys 80 la gent va començar a utilitzar la xarxa des dels seus ordinadors personals per enviar-se correus electrònics, xatejar, socialitzar...», explica Janet Abbate, historiadora de la tecnologia de la Universitat de Virginia. «És interessant que ja llavors es van donar dinàmiques perverses, com els linxaments virtuals», observa Sangüesa.
La popularització definitiva d’internet va passar a través del World Wide Web (WWW), l’aplicació que permet navegar entre materials electrònics. El WWW va néixer al CERN (Organització Europea d’Investigació Nuclear) el 1989, per obra del físic Tim Berners-Lee i de l’informàtic Robert Cailliau.
D’acord amb la cultura inicial d’internet, ni el TCP/IP ni el WWW van ser patentats. Això va permetre que milers d’usuaris els utilitzessin i els milloressin lliurement. Però molt aviat empreses privades van començar a sol·licitar l’ús de la xarxa per a negocis com els correus electrònics privats.
Segons alguns experts, això va obrir la capsa de Pandora dels problemes actuals. «Va ser una transició caòtica. No hi va haver un pla de seguretat, accés universal, balanç entre el poder de les empreses i el dels usuaris», afirma Abbate. Tot i que altres no ho comparteixen. «Sense l’accés de les empreses privades no tindríem internet a casa. Donar-los accés va evitar que existissin dues xarxes, una de professional i una de comercial», observa Veà.
Oligopoli
No obstant, tots coincideixen en la seva preocupació pel desenvolupament successiu: la creació d’un oligopoli d’empreses, com Google, Facebook i poques més, que controlen bona part de la infraestructura o dels continguts de la xarxa.
La formació de l’oligopoli ha tingut tota classe d’efectes, segons els experts. Des de la centralització del comerç electrònic en unes quantes plataformes, que amenaça els petits negocis, fins a l’increment progressiu de les restriccions de propietat intel·lectual; passant per les amenaces a la neutralitat de la xarxa, el principi que hauria d’evitar la formació d’una internet a dos o més velocitats.
Potser el repte més inquietant sigui el de la monetització de les dades privades. «El model actual és el salvatge oest. Fins que els ciutadans no s’espantin i demanin serveis que no els espiïn no sorgiran empreses que els protegeixin de manera automàtica», afirma Veà.
En temps de canvi climàtic, els experts s’han adonat de la gran empremta de carboni d’internet. La internet de les coses -la connexió a la xarxa de tota classe d’objectes (rellotges, neveres, maletes...)- i el Blockchain -la tecnologia que sustenta les criptomonedes- consumeixen enormes quantitats d’energia, per a aplicacions de vegades supèrflues.
De cara al futur, el repte més immediat és el desplegament del 5G. «Aquesta tecnologia necessita, no el doble, sinó el quadrat de les antenes actuals. Dubto que els operadors paguin una altra vegada la festa perquè els proveïdors de continguts s’emportin els guanys. Crec que veurem proveïdors pagant la connectivitat que necessiten per a les seves aplicacions», aventura Veà.
A llarg termini, la seguretat de la xarxa està amenaçada per l’ordinador quàntic, que seria capaç de trencar tots els protocols de xifratges actuals. També l’ordinador quàntic podria ser un assumpte d’empreses privades, algunes d’oligopòliques, com Google. Per això, els experts animen els estats a invertir en protocols de xifratge quàntic que preparin la xarxa davant dels futurs atacs.
«Internet ha portat un canvi cultural increïble en l’accés a la informació i en la interacció social. No obstant, hi ha molta inestabilitat. Crec que hi haurà grans canvis en la pròxima dècada», conclou Abbate.
