Quan es va estrenar La casa de papel a Antena 3, va tenir una audiència correcta però en cap cas espectacular, motiu pel qual semblava que no podia allargar-se gaire més enllà de la seva segona temporada. Però quan Netflix la va incorporar al seu catàleg, ràpidament es va convertir en un èxit internacional sense precedents, aconseguint fins i tot que Stephen King es desfés en lloances cap a la sèrie. Per entendre el fenomen, el millor que es pot fer és veure la seva tercera entrega, que acaba d'estrenar Netflix.

Hi havia expectativa per veure què havia fet la plataforma amb la sèrie. Aquesta és la primera temporada produïda enterament per Netflix després que adquirís els drets de la ficció espanyola, i quedava clar que alguns errors del passat (com la durada dels episodis, fruit de la seva condició de producte per a una cadena generalista en obert) es corregirien. Però no només això; l'entrada de la plataforma nord-americana en la producció havia de repercutir també en el seu ritme i look visual, que ara ja s'havia d'articular per a un públic molt més global. Tot això es nota, i molt, en el resultat. Si bé La casa de papel continua incorrent en alguns clixés (el principals de tots ells, com a herència d'un subgènere al qual no aconsegueix aportar grans novetats) i es passa d'efectista en algunes solucions visuals (això tan persistent d'apostar per una càmera lenta i un subratllat musical a qualsevol cosa que facin els protagonistes), continua demostrant una habilitat extraordinària a l'hora de captar l'interès de l'espectador, sobretot gràcies a unes escenes d'acció molt ben rodades i el bon coneixement de guionistes i directors de la idiosincràsia de tots els personatges.

Per tant, la tercera temporada no només està a l'alçada de la primera, que fins ara era l'única bona, sinó que va molt més enllà a l'hora d'aprofitar els seus recursos expressius i expandir la narrativa que està molt lluny d'arribar al seu final. Això ho aconsegueix encadenant escenes d'impacte (els muntatges paral·lels del primer episodi en són un clar exemple) i també traient molta punta a un dels seus grans trets d'identitat, els girs argumentals. Dit d'una altra manera, quan arribes al vuitè i últim episodi, tens ganes de continuar mirant.

I no hi ha dubte que una de les claus d'aquesta capacitat per enganxar el personal és el seu repartiment, format per Úrsula Corberó (que aquí es consolida a heroïna d'acció: temps al temps, segur que la veurem a d'altres productes internacionals del gènere), Álvaro Morte, Itziar Ituño, Pedro Alonso, Miguel Herrán, Alba Flores, Jaime Lorente, Esther Acebo i Najwa Nimri.