La notícia ha caigut com un ruixat apocalíptic entre exhibidors i veritables creients de l'experiència de la sala cinematogràfica: Warner Bros estrenarà totes les seves pel·lícules previstes per a 2021, de la nova Dune a Matrix 4, passant per la preqüela fílmica de Los Soprano, simultàniament en sales de cinema i al servei en streaming HBO Max. És una decisió amb repercussions potser irremeiables per a la indústria del cinema en la seva noció més tradicional: un cop eduques l'espectador a no haver de sortir de casa per veure estrenes importants, el pots tornar a convèncer de passar per taquilla?

Des de l'optimisme cinèfil, es pot observar la decisió com una estratègia promocional per a una plataforma que necessita posicionar-se amb força davant de Netflix i Disney +. Passada o una mica més controlada la pandèmia, potser tot torni a ser com era, encara que es podrien reduir els temps entre les successives finestres de distribució.

Curiosament, la notícia va arribar acompanyada de l'anunci de l'arribada d'HBO Max a Europa i Llatinoamèrica durant la segona meitat de 2021, segons va explicar Andy Forssell, cap d'HBO Max Global, en una xerrada a la conferència Web Summit. Significa això que també podrem veure algunes estrenes de Warner a la sala l'any vinent? No, en principi no. Segons ens comuniquen des del departament de premsa d'HBO España, «els plans que es van anunciar en referència a les estrenes cinematogràfiques són únicament per als Estats Units».

Ultra alta definició

Què suposarà llavors el pas d'HBO a HBO Max? Sobretot, un canvi de logo, d'interfície i, potser, un catàleg més ampli que l'actual, però tampoc amb moltes novetats extra: la majoria de sèries i films exclusius d'HBO Max s'han estrenat amb normalitat a HBO España; alguns d'ells, al canal parent TNT. Els responsables de la seva programació, que no són els mateixos que els d'HBO, estan començant a guanyar-se bona reputació com a proveïdors de continguts lleugers alhora que sofisticats: vegeu encerts propis com Love life i The flight attendant, o importacions ben escollides com la britànica I hate Suzie i la reeixida producció espanyola Veneno.