Com podem actuar en el dolor d’espatlla després d’un ictus?

Les persones que han sofert un ictus, en algunes ocasions, i en algun moment del procés, poden manifestar dolor. El dolor a l’espatlla del cantó del cos afectat pel dany cerebral sol ser una de les manifestacions més comunes. La majoria d’aquestes persones parlen i semblen conscients del cos només pel dolor que senten. De vegades són capaces de localitzar amb exactitud el dolor al cos, altres vegades, però, només l’identifiquen o en parlen de manera molt genèrica, ja que el dolor sembla ser percebut a tot arreu i/o en qualsevol moment.

Si el/la fisioterapeuta pregunta al seu/a la seva pacient sobre com s’imagina aquella part del cos, si percep, per exemple, el braç dolorós de la mateixa manera que sent l’altre (sense dolor), les respostes poden ser sorprenents:

«Si tanco els ulls no puc imaginar la meva espatlla esquerra», « Si penso en les dues espatlles alhora, no les sento iguals. La dreta la sento més dura».

Aquestes paraules solen anar acompanyades d’alteracions en diferents accions quotidianes, com per exemple, que pot xocar contra les portes amb el braç plègic en sortir o en entrar a una habitació. Altres situacions es poden produir quan, dormint sobre el mateix costat, el/la pacient pot trobar-se el braç darrere l’esquena, o bé, li pot lliscar la mà de la cuixa mentre, assegut/da, parla amb una altra persona o també quan va a agafar un got sobre la taula utilitza només l’avenç del tronc sense posar en joc el braç (espatlla i colze).

Però, quin és l’origen d’aquest dolor que es manté en el temps?

Segons la Teoria Neurocognitiva, el dolor persistent a l’espatlla, no és una manifestació de dolor físic o inflamatori, com quan es pateix una distorsió o hi ha una inflamació. Aquest dolor ha d’interpretar-se com la manifestació mitjançant la qual el cervell, després de la lesió cerebral, expressa la «incomoditat o malestar» que es poden derivar d’aquestes tres circumstàncies:

• de la interrupció, per l’ictus, de la correcta relació entre ment i cos
• de la dificultat per dirigir l’atenció cap a la percepció corporal (enlloc de cap al dolor) 
• de la incongruència que s’estableix entre les diferents informacions que el cos pot percebre.

Aquest tipus de dolor es pot superar si s’actua sobre aquests diferents aspectes. Les actuacions que es proposen són les següents:

• restablir el vincle correcte entre la ment i el cos en l’acció
• recuperar la capacitat de percebre el cos en la seva totalitat 
• fer novament coherents la informació corporal de diferents modalitats (contacte, posició corporal, visual...).

L'exercici neurocognitiu

L’exercici neurocognitiu és un mitjà que el/la fisioterapeuta té per tornar al/la pacient a percebre i a conèixer el cos sense dolor, essent una experiència per trobar de nou el plaer de sentir el cos dins de les accions que realitza. En la pràctica clínica, es plantegen exercicis en relació amb la percepció del cos i en els quals sempre es planteja un problema, una incògnita, que el/la pacient ha de resoldre a través de l’activació de processos cognitius com l’atenció al cos, la memòria de les accions sense dolor, l’emoció de la percepció corporal sense dolor i la construcció dels diferents tipus de percepció corporals sense dolor (contacte, posició corporal, etc.). 

Aquesta activació cognitiva dirigida que la persona aplica i aprèn en les sessions de fisioteràpia li ha de permetre obtenir una major autonomia en les situacions quotidianes, fora de la sessió. Per exemple, a casa, ha de ser capaç d’activar, en major mesura, l’atenció cap al cos, comparar o utilitzar la memòria del cos sense dolor per imaginar-se aquesta vivència en el cantó afectat, etc... de manera que es pugui, fins i tot, modificar la seva emoció en relació amb el cos i amb les accions que involucren, en aquest cas, l’espatlla.

És tasca de tothom, fisioterapeuta i pacient, aconseguir-ho.

Laia Sallés, fisioterapeuta de la Clínica Universitària