La paràlisi facial

La paràlisi facial és una alteració que provoca la pèrdua parcial o total del moviment muscular d’una meitat de la cara (o, menys habitualment, de totes dues), generalment a causa d’un problema al nervi facial, que és el setè parell de nervis cranials.

Se’n poden distingir dos tipus principals:

• Paràlisi facial perifèrica (PFP): és la més comuna. Afecta el nervi facial a la seva sortida del cervell. Un exemple conegut és la paràlisi de Bell, que acostuma a aparèixer de manera sobtada i sense una causa clara.
• Paràlisi facial central (PFC): prové d’una lesió al sistema nerviós central (SNC), és a dir, al cervell o a la medul·la espinal. En aquest cas, sol afectar només la part inferior de la cara i el costat oposat d’on hi ha hagut la lesió.

Des del punt de vista mèdic, i més concretament etiopatogènic (és a dir, tenint en compte l’origen i el desenvolupament de la malaltia), la paràlisi facial pot tenir diverses causes:

• Idiopàtica: quan no se’n pot identificar la causa exacta, com passa sovint en la paràlisi de Bell.
• Iatrogènica: causada per una intervenció mèdica o quirúrgica.
• Traumàtica: a conseqüència d’un accident o un cop.
• Congènita: present des del naixement.
• Infecciosa: derivada d’infeccions que afecten el nervi facial.
• Tumoral: quan hi ha presència de tumors que pressionen el nervi.
• Per procés òtic: és a dir, per problemes relacionats amb l’oïda mitjana o interna.
• Neurològica: causada per malalties que afecten el cervell o el sistema nerviós, com un accident vascular cerebral (AVC) o l’esclerosi múltiple (EM).
• Associada a malalties generals: com la diabetis o la sarcoïdosi.

La paràlisi facial provoca alteracions en els moviments de la boca, els ulls i altres zones de la cara (motricitat orofacial), però també pot afectar la sensibilitat, la percepció sensorial, la regulació de la circulació sanguínia (funció vasomotora) i la producció de saliva i llàgrimes (funcions secretores). Encara que no es tracta d’una malaltia greu o maligna, sí que pot tenir un fort impacte en la qualitat de vida de la persona afectada, tant en l’àmbit funcional com en l’emocional i social.

En els casos de paràlisi facial perifèrica, és habitual que hi hagi una debilitat o pèrdua de moviment en una sola meitat de la cara, incloent-hi el front, la parpella i la boca. Això genera una asimetria facial i dificulta accions quotidianes com empassar —especialment durant la fase inicial de la deglució, per falta de força i to muscular—, parlar amb claredat (sobretot pel que fa als sons que impliquen els llavis) o controlar la saliva. També poden aparèixer fuites de líquids per la comissura bucal.

A més, el fet de no poder moure amb normalitat els músculs facials afecta la capacitat d’expressar emocions com la tristesa, la sorpresa, la felicitat o la ràbia. En alguns casos, es presenta hipersensibilitat auditiva davant de sorolls intensos.

La rehabilitació logopèdica té un paper fonamental en la recuperació de les persones amb paràlisi facial. Mitjançant la teràpia miofuncional orofacial —que combina exercicis específics amb manipulacions manuals i tècniques d’estimulació facial—, es treballa per recuperar la força, la mobilitat i el control dels músculs de la cara. També pot ser necessari reeducar funcions com la masticació o la deglució i aplicar estratègies compensatòries quan calgui. El principal objectiu de la intervenció logopèdica és ajudar la persona a recuperar al màxim possible la seva expressió facial, la capacitat de parlar amb claredat i la seguretat en accions tan bàsiques com menjar o comunicar-se, millorant així el seu benestar i la seva autonomia.