Cas Ana Obregón: guia per superar el pitjor dels dols, la mort d’un fill

La decisió d’Ana Obregón de tenir un nadó per gestació subrogada, amb 68 anys, ha provocat que l’artista «recuperi la il·lusió de viure» després de la mort del seu primer fill, Aless, que li va provocar «un dolor tan gran que la vida va deixar de tenir sentit per a ella», segons narra la revista ¡Hola! en l’exclusiva del naixement.

Efectivament, perdre un fill, sigui nadó o ja més gran, com l’Aless, que tenia 27 anys i va morir a causa d’un càncer, és el pitjor cop que poden rebre uns pares, ja que la mortalitat infantil és molt baixa als països occidentals i, per això, el nostre cervell pot estar en part preparat per perdre els avis, pares o fins i tot germans, però no per veure i patir la mort d’un fill.

Crítiques a Ana Obregón després de ser mare per gestació subrogada als 68 anys: «Comprar un nadó és sinistre»

Més enllà de la polèmica que ha provocat la decisió d’Obregón, entorn del negoci dels ventres de lloguer o la maternitat tan retardada, evidentment, cada persona afronta el dol de perdre un fill d’una manera diferent. No obstant, els especialistes aconsellen que davant una situació tan dura, s’enderroqui el «tabú de la debilitat» i es demani sempre ajuda professional, o bé a través d’especialistes o bé d’associacions o col·lectius que ofereixen acompanyament durant el dol. Així mateix, hi ha guies per a pares sobre com afrontar la pèrdua d’un fill i tornar a la vida, editats per psicòlegs o per pares que han superat una situació similar, que ofereixen les pautes i orientacions següents:

Com es pot afrontar el xoc o la por?

«El dol no és igual si la mort és inesperada o si arriba després d’una llarga malaltia», explica Guillermo Zurita, metge i psicoterapeuta. En el primer cas, l’impacte emocional és tan fort que els pares poden entrar en un estat de xoc, que els porti a viure el succés com si fos irreal o a negar el que ha passat. També apareix un intens dolor i tristesa, que solen provocar un estat d’abatiment. També apareix l’angoixa, «el sentiment constant del fet que podrien haver fet alguna cosa per evitar-ho i la falsa sensació que podrien haver canviat la situació, tot això lligat a la negació».

Totes aquestes sensacions apareixen també quan la mort es produeix després d’una malaltia, en el moment del diagnòstic. I, en els mesos posteriors, segons Zurita, la principal emoció és la por, aquesta preocupació intensa sobre el que pugui passar.

Què puc fer per suportar-ho?

Les guies esmenten quatre pautes que ajuden a superar el dol. En primer lloc, acceptar la realitat de la pèrdua, i per fer-ho ajuda parlar amb altres persones de la mort. En segon lloc, reflexionar sobre les emocions i el dolor que se sent, comprendre que són normals i ser capaç d’expressar-ho. En tercer lloc, adaptar-se a la vida amb l’absència de qui ja no hi és i, potser la situació més difícil, recol·locar-se mentalment i continuar vivint, fet que requereix una autoconsciència més forta de la pèrdua i un fort creixement personal.

La durada de cada fase és variable i depèn molt de la persona, de les circumstàncies de la mort, de l’ajuda de l’entorn, etc., però l’habitual és que el dol duri un o dos anys. A partir d’aquest temps, si continua es considera que pateix un dol patològic. «Si passats cinc anys els pares continuen revivint el succés, negant-lo, es considera que és un dol crònic», exemplifica Guillermo Zurita.

Què faig amb els seus objectes?

Després de la mort, els objectes del nen són el més pròxim a què aferrar-se, tot i que arribar a casa just després de l’enterrament provoca el primer cop amb la dura realitat de la pèrdua. No obstant, conservar les coses del nen i la seva habitació tal com estava sol ajudar que el buit, en els primers moments, no sigui tan dur. Per això, els especialistes recomanen mantenir les seves joguines, la seva roba, la seva habitació durant un temps, però passat aquest termini, anar-se desfent poc a poc de les seves coses personals. Alguns pares relaten que els ajuda viure el procés de recollir les seves coses, a poc a poc, com etapes en el camí per superar el dol. Hi ha els que prefereixen fer-ho en soledat i d’altres d’envoltats d’éssers estimats. De vegades, també els ajuda saber que les coses dels seus fills serveixen a altres persones o que les guardaran de record, segons explica la guia ‘Volver a vivir tras la pérdida de un hijo', de Menudos Corazones. 

Quan es pot recuperar la rutina o tornar a la feina?

En un inici la vida s’atura i la majoria de les persones que perden un fill, de manera inesperada o després d’una malaltia, no són capaces de fer res més que no sigui plorar o viure ensopits, del llit al sofà, dia rere dia. Els produeix moltíssim mal només de pensar a tornar a la rutina diària. Els especialistes expliquen que és normal que s'agafin aquest temps per «digerir-ho», sense incorporar-se, si la situació ho permet, a treballar, però passat un temps «és bo tornar a poc a poc a la vida diària», segons Zurita, qui avisa que «no és sa seguir amb la vida normal just després de la mort com si res hagués passat, perquè suposa anestesiar el dol».

Què faig en el seu aniversari?

Determinades dates, especialment l’aniversari, solen reobrir la ferida oberta, així que és normal que aquells dies o períodes s’intensifiqui el dolor per la pèrdua. Per atenuar-lo, les guies aconsellen programar activitats que afavoreixin la distracció, dedicar aquell dia per recordar el viscut amb el nen, escriure el que se senti, envoltar-se d’éssers estimats o adaptar la celebració a la nova situació.

Convé tenir un altre fill?

Ana Obregón ha optat per tenir un altre fill tres anys després de la mort d’Aless. Una decisió així depèn de cada persona o família però, pel bé del nen que vindrà, el consell dels experts és que s’esperi que el dol s’hagi superat. «Cal prendre la decisió una vegada digerit el dolor, completat el dol, no abans perquè seria un llast per al nen i tenir un fill per tapar el dolor no és sa emocionalment», explica el psicoterapeuta.