Els traumes en infants deixen marques psicològiques que exploten en edat adulta

No tot el dolor infantil deixa cicatrius visibles. De vegades, el que roman són les empremtes invisibles, com les creences, les pors i els reflexos de defensa que arrosseguem fins a l'edat adulta.

El desajust entre allò que esperem de la vida i allò que realment vivim pot alterar completament el nostre sistema de protecció emocional, afectant la nostra autoestima, les nostres relacions i la nostra capacitat per gestionar l'estrès quotidià.

I si aquest desajust es produeix molt aviat, en els anys on tot s'enregistra a foc, el resultat pot ser el que la psicologia anomena trauma complex o trauma relacional primerenc.

L'aferrament fereix

"Quan som infants, la nostra supervivència depèn completament de les nostres figures d'aferrament", explica la psicòloga i divulgadora Clàudia P. (@claudiap_psicologia). "Gràcies a elles aconseguim aliment, refugi i regulació emocional. Però quan aquestes figures són negligents, absents o fins i tot agressives, el nostre sistema d'alerta s'activa des d'etapes molt primerenques", aclareix.

Aquest tipus de vivències no només fereixen, sinó que també deixen una marca neurobiològica. El cervell d'aquests nens entra en un estat d'hiperalerta constant, dissenyant respostes automàtiques per sobreviure a un entorn que perceben com a hostil. "Són mecanismes que ens ajuden a sobreviure, però que a l'adultesa es tornen desadaptatius", adverteix l'especialista.

Quan sents que no et mereixes amor

Quan el mal el provoca la mateixa figura d'aferrament mare, pare o un altre referent primari, el trauma és encara més profund. Així que adhereix una representació molt negativa de si mateixos i creuen que no mereixen amor, que no són capaços d'afrontar reptes i que no poden confiar en ningú.

Aquest sistema alterat no només afecta la seva manera de pensar, ja que també modifica la seva manera de sentir, de vincular-se i d'enfrontar-se a la por.

Com sobreviure al que fa mal?

El trauma complex no sempre es manifesta en grans crisis, sinó en petites desregulacions que s'activen en el quotidià. Un exemple pot ser el fet de sentir-se rebutjat en no rebre una resposta afectiva esperada o en enfrontar escenaris d'incertesa.

"Per això, quan una persona amb trauma complex no rep reciprocitat emocional en una relació, es desregula molt. Però curiosament, quan hi ha una pandèmia o una apocalipsi, s'adapta millor que ningú perquè ha viscut tota la seva vida de manera supervivència", reflexiona Clàudia.

Per tant, cal entendre que moltes persones conviuen amb ferides profundes inconscients amb què van néixer quan ni tan sols eren capaços de posar-los nom. Així mateix, el primer pas per curar no és oblidar el viscut, sinó acceptar que podem reaprendre a relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres.