El “si vols, pots” sota sospita: quan la motivació es converteix en pressió

César Bona fa anys que ho veu a l’aula i ho repeteix ara a les xarxes: el missatge “si vols, pots” sona motivador, però sovint és una simplificació que acaba fent mal. El docent —reconegut el 2015 pel Global Teacher Prize com un dels 50 millors professors del món— defensa que educar també implica preparar els infants per a una realitat incòmoda: no sempre s’hi arriba, i això no és cap derrota personal.

Quan una frase aparentment positiva pot fer mal

Segons explica, quan convertim l’èxit en una obligació (“si de debò vols, ho aconseguiràs”), el que fem és traslladar als nens una idea perillosa: si no surt, és perquè no s’han esforçat prou o perquè “no valen”. I aquí és on, diu, moltes frases d’autosuperació fallen: en lloc d’acompanyar, culpabilitzen.

La frustració com a part inevitable de l’aprenentatge

Bona posa exemples molt quotidians, com una cursa. No es pot donar una medalla a tothom perquè una cursa, per definició, té primer, segon i tercer. Per això defensa que els infants han d’aprendre a competir amb sentit, a lluitar per arribar a la meta i, si no ho fan, a entendre la frustració com una part natural de l’aprenentatge, no com un “fracàs”.

El matís que canvia el missatge: “si vols, pots provar”

El professor insisteix que equivocar-se és necessari per progressar: caure, aixecar-se i repetir. Si no hi ha marge per frustrar-se, tampoc n’hi ha per millorar. I és aquí on situa el seu matís a l’eslògan: no és que no s’hagi d’animar, sinó que cal dir-ho bé. Per a Bona, el missatge útil no és “si vols, pots”, sinó una cosa molt més realista: “si vols, pots provar”. Provar, ajustar estratègies, demanar ajuda, insistir… i acceptar que, de vegades, tot i fer-ho, no sortirà.

El perill de vendre que “tot és fàcil”

També alerta d’una altra trampa: la de fer veure que tot és fàcil. “Sembla que tot sigui senzill, però no ho és”, ve a dir. I quan un nen creix sentint a dir que tot depèn només de la voluntat, pot acabar vivint la dificultat com una anomalia, en lloc d’entendre-la com el que és: el camí normal de qualsevol aprenentatge. Per això reivindica dues paraules que, segons ell, eduquen de veritat: esforç i compromís.

No evitar-los les dificultats: acompanyar perquè les superin

Per reforçar la idea, Bona recupera una frase atribuïda a Louis Pasteur: “No eviteu les dificultats als vostres fills, convideu-los a superar-les”. I ho aterra en una conclusió directa: donar-ho tot mastegat pot semblar còmode, però acaba sent avorrit i poc educatiu. El repte, diu, és acompanyar-los perquè s’atreveixin a intentar-ho, assumir que poden fallar i tornar-hi, sense convertir cada entrebanc en una etiqueta.

En definitiva, el que proposa el professor no és rebaixar l’ambició, sinó canviar el relat: menys consignes lluents i més eines reals. Perquè créixer també és aprendre que no sempre es pot, i que això no t’espatlla: t’ensenya.