El capítol de Pokémon que va sacsejar el Japó: així es manifesta l’epilèpsia i què cal fer davant una crisi

Durant anys, molta gent ha associat l’epilèpsia només amb una persona caient a terra i convulsionant. Però la realitat és més àmplia. Aquesta malaltia va entrar a l’imaginari de mig món el 16 de desembre de 1997, quan un episodi de Pokémon emès al Japó va desencadenar símptomes en centenars d’infants després d’una seqüència de flaixos vermells i blaus. Aquell cas extrem va posar el focus sobre una forma menys freqüent, l’epilèpsia fotosensible, i va obrir un debat global sobre pantalles, seguretat visual i salut neurològica.

Què és l’epilèpsia i quan sol aparèixer

L'epilèpsia és, per definició, una malaltia crònica del cervell caracteritzada per crisis recurrents no provocades. Dit d’una altra manera: no n’hi ha prou amb una crisi aïllada per parlar d’epilèpsia. De fet, l’OMS recorda que una sola crisi no equival necessàriament a aquest diagnòstic i que sovint es considera epilèpsia quan hi ha, com a mínim, dues crisis no provocades. També diferencia aquests casos de crisis associades a una causa clara, com la febre, l’estrès o la falta de son.

Pot aparèixer a qualsevol edat, però l’inici és més habitual en la infància i en la gent gran. Tot i això, no és sinònim d’una vida limitada: l’OMS estima que fins al 70% de les persones amb epilèpsia podrien viure sense crisis si reben un diagnòstic correcte i el tractament adequat.

Com són les crisis epilèptiques

No totes les crisis epilèptiques són iguals ni totes impliquen convulsions. Poden anar des d’una absència breu, una mirada perduda o una desconnexió sobtada, fins a sacsejades involuntàries, rigidesa, caiguda a terra, mossegada de llengua, pèrdua de coneixement o confusió posterior. També hi pot haver símptomes més subtils, com olors o gustos estranys, una sensació que puja des de l’estómac, por sobtada, formigueig o flaixos visuals.

Com es detecta

El diagnòstic no es fa només pel relat d’una crisi. Els metges revisen els símptomes i la història clínica i, a partir d’aquí, acostumen a combinar exploració neurològica, analítiques i proves com l’electroencefalograma (EEG), que registra l’activitat elèctrica cerebral, i la ressonància magnètica (RM), que ajuda a veure si hi ha lesions o alteracions estructurals al cervell. En alguns casos també s’afegeixen proves genètiques o estudis d’imatge més específics.

És crònica o aguda? I quines complicacions pot tenir?

L'epilèpsia és una patologia crònica, però una crisi pot ser puntual i no convertir-se en una epilèpsia establerta. El problema és que, quan les crisis es repeteixen o estan mal controlades, poden aparèixer complicacions importants: caigudes amb traumatisme, ofegaments, accidents, alteracions de memòria, ansietat o depressió. En els casos més greus, hi ha el status epilepticus, que és una crisi que dura més de cinc minuts o diverses crisis seguides sense recuperar la consciència, una situació que augmenta el risc de dany cerebral i mort.

Què cal fer davant una crisi epilèptica

Davant d’una crisi, el més important és protegir la persona. Cal apartar objectes perillosos, amortir-li el cap, afluixar-li la roba del coll, controlar el temps i quedar-se al seu costat fins que es recuperi. Quan les convulsions s’aturen, s’ha de girar de costat per facilitar la respiració. El que no s’ha de fer és immobilitzar-la a la força ni posar-li res a la boca. Cal demanar una ambulància si és la primera crisi, si dura més de cinc minuts, si n’encadena diverses sense recuperar-se, si es lesiona o si després respira malament.

El dia que Pokémon va fer saltar totes les alarmes

El cas més famós va passar el 16 de desembre de 1997 amb l’episodi 38 de l’anime, “Dennō Senshi Porygon” o “Electric Soldier Porygon”. Cap al minut 20, una explosió en pantalla va combinar flaixos vermells i blaus a una freqüència d’uns 12 per segon, amb uns cinc segons de llums associades a Pikachu. Després de l’emissió, centenars d’infants van començar a presentar visió borrosa, mal de cap, mareig, nàusees i, en alguns casos, crisis epilèptiques.

El que va passar no és habitual: només una minoria de persones amb epilèpsia és fotosensible. Però l’impacte va ser tan gran que l’episodi va quedar retirat i el cas va empènyer controls més estrictes sobre els flaixos en televisió. Avui, guies de difusió com les d’Ofcom consideren potencialment perilloses seqüències amb més de tres flaixos per segon, especialment si impliquen vermell saturat, i adverteixen que els flaixos prolongats poden augmentar el risc. El cas de Pokémon va deixar clar que, de vegades, una pantalla també pot convertir-se en un detonant neurològic.