Per què els adolescents semblen desconnectar de casa?

L’adolescència és una etapa de canvi profund, no només físic, sinó també cerebral. El neurocientífic David Bueno explica que bona part dels conflictes que apareixen entre pares i fills durant aquests anys no es poden atribuir només al caràcter, la rebel·lia o la mala comunicació. Segons ell, darrere d’aquest distanciament hi ha una transformació del cervell adolescent que altera la manera com els joves processen les emocions, el plaer i la relació amb la família.

David Bueno i Torrens és doctor en biologia, divulgador científic i expert en neuroeducació a la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria se centra en la genètica del desenvolupament, l’aprenentatge i l’impacte que tenen els canvis cerebrals en el comportament humà. També ha estat investigador a la Universitat d’Oxford i ha fet estades en centres internacionals com l’European Molecular Biology Laboratory de Heidelberg, a Alemanya.

El divulgador ha explicat al pòdcast El Consultori què passa dins del cervell durant l’adolescència i com això pot afectar la convivència a casa. La seva tesi és que els adolescents no deixen de necessitar els pares, però el seu cervell comença a respondre de manera diferent als estímuls familiars. Això pot fer que una conversa aparentment normal acabi en tensió o que una pregunta quotidiana sigui viscuda com una invasió.

Les emocions es disparen

Una de les zones que més es transforma és l’amígdala, la part del cervell vinculada a les emocions. Durant l’adolescència es torna més reactiva, i això fa que nois i noies responguin amb més rapidesa i intensitat davant de moltes situacions.

Aquesta hiperactivació pot explicar reaccions que als adults els semblen exagerades: una mala resposta, un tancament sobtat, una discussió per un comentari menor o una sensibilitat especial davant les normes. Bueno defensa que aquesta intensitat no és necessàriament negativa, perquè les emocions són respostes ràpides davant d’allò que el cervell interpreta com a important. El problema apareix quan aquesta activació dificulta la comunicació amb els pares.

Què passa especialment amb les nenes?

Un dels exemples més cridaners que exposa David Bueno té a veure amb les nenes adolescents i la manera com el cervell respon a la veu de la mare. Abans de l’adolescència, quan una nena sent la seva mare, s’activa l’estriat, una zona relacionada amb la recompensa, el benestar i el plaer. Això fa que aquella veu pugui generar seguretat i confort.

Però quan arriba l’adolescència, aquesta resposta pot canviar de manera sobtada. Segons Bueno, la mateixa veu de la mare pot activar l’amígdala en “mode amenaça”. Això ajuda a entendre per què algunes adolescents reaccionen amb tensió, irritació o rebuig davant de comentaris que abans acceptaven amb naturalitat.

Aquest canvi no significa que deixin d’estimar la mare ni que el vincle s’hagi trencat. El que passa és que el cervell està reorganitzant la manera com interpreta els estímuls familiars. Per això, una frase dita amb bona intenció pot ser rebuda com una pressió, una crítica o una intromissió.

La zona que ajuda a controlar-se encara madura

La segona part clau és l’escorça prefrontal, situada a la part davantera del cervell. És l’àrea que permet reflexionar, planificar, prendre decisions i regular les emocions. Durant l’adolescència, aquesta zona encara està madurant i pot perdre eficiència temporalment.

Això explica per què molts adolescents tenen dificultats per anticipar conseqüències, controlar impulsos o gestionar una discussió amb calma. No és que no entenguin el que passa, sinó que el seu cervell encara està desenvolupant les eines necessàries per actuar amb criteris més adults.

El plaer i la necessitat d’autonomia

La tercera zona que destaca Bueno és l’estriat, vinculat a les sensacions de recompensa, benestar i plaer. En aquesta etapa, els joves descobreixen pensaments, activitats i experiències pròpies del món adult que activen aquesta part del cervell amb molta força.

Això afavoreix la recerca d’autonomia, la necessitat de provar coses noves i el desig de sentir-se reconeguts fora de casa. El grup d’amics, les noves experiències i la construcció d’una identitat pròpia poden guanyar pes davant la família. Aquesta distància, però, no sempre és una ruptura: sovint forma part del procés de creixement.

Com afecta tot això la relació amb els pares?

Els canvis al cervell adolescent poden fer que els pares sentin que han perdut connexió amb els fills. Les converses es tornen més difícils, les normes generen més resistència i els intents d’apropar-se poden ser rebuts amb fredor. Des del punt de vista dels adolescents, en canvi, moltes preguntes o comentaris poden semblar una pressió excessiva.

David Bueno també alerta del paper dels adults en aquesta relació. Segons ell, té molta influència veure els pares amb el mòbil davant seu en lloc de trobar-los disponibles per parlar. Quan un adolescent arriba a casa i veu els adults xatejant sense mirar-lo, es perd una oportunitat de vincle.

Per això, el neurocientífic defensa la importància d’escoltar, parlar i creuar mirades. En una etapa marcada per les emocions intenses, la recerca de plaer i la necessitat d’autonomia, els petits gestos de presència poden ajudar a mantenir viva la relació familiar.