El medicament de moda que podria alentir alguns senyals de l’edat

La lluita contra el pas del temps s’ha convertit en una de les grans obsessions contemporànies. Cremes, tractaments estètics, dietes, suplements, rutines de benestar i tota mena de promeses per envellir millor alimenten un mercat que creix al mateix ritme que la preocupació per conservar la salut, l’energia i l’aspecte físic. Però la ciència fa anys que estudia l’envelliment des d’un altre punt de vista: no només com una qüestió d’imatge, sinó com un procés biològic relacionat amb la inflamació, el metabolisme, el greix visceral, el sistema immunitari i el funcionament dels òrgans.

En aquest context, un fàrmac molt conegut pel seu ús contra l’obesitat i la diabetis ha obert una nova línia d’investigació. Es tracta de la semaglutida, un medicament de la família dels GLP-1 que s’ha popularitzat els últims anys pel seu efecte en el control del pes i de la glucosa. Ara, una recerca liderada per la Universitat de Califòrnia a San Diego, als Estats Units, apunta que també podria actuar sobre alguns marcadors vinculats a l’envelliment biològic.

Què han trobat els investigadors?

La descoberta no vol dir que la semaglutida rejoveneixi les persones ni que sigui una cura contra l’envelliment. Els autors insisteixen que es tracta d’una primera evidència clínica, aleatoritzada i controlada amb placebo, que suggereix que aquest fàrmac podria alentir l’acumulació d’alguns senyals biològics associats a l’edat.

La investigació es basa en dos estudis científics publicats a Nature Communications i npj Aging. El primer, signat per Michael J. Corley i altres investigadors, va analitzar els efectes de la semaglutida en adults amb VIH i lipohipertròfia associada al VIH, una condició que provoca una acumulació excessiva de greix abdominal.

L’assaig clínic va incloure 108 adults amb VIH. Aproximadament la meitat van rebre injeccions setmanals de semaglutida durant 32 setmanes, mentre que la resta van rebre un placebo. L’estudi era aleatoritzat, de doble cec i controlat amb placebo, cosa que vol dir que ni els participants ni els investigadors sabien qui rebia el medicament i qui rebia la substància inactiva.

Per mesurar-ne l’impacte, l’equip va utilitzar rellotges epigenètics, unes eines que calculen l’edat biològica a partir de marques químiques en l’ADN i de la manera com s’expressen i s’activen els gens. Aquesta mesura no equival a l’edat cronològica, sinó que intenta estimar fins a quin punt determinats mecanismes del cos mostren signes d’envelliment.

Els resultats van indicar que el grup tractat amb semaglutida presentava una reducció del 9% en la velocitat d’envelliment biològic segons diversos marcadors. Alguns d’aquests senyals estaven relacionats amb la mortalitat per qualsevol causa i amb malalties associades a l’edat. Els investigadors també van observar efectes en vies vinculades amb la inflamació, el cervell, el cor, el ronyó, el fetge i el metabolisme.

Una de les possibles explicacions és que el fàrmac actuï de manera indirecta a través de la reducció de la inflamació i del greix visceral i ectòpic. Aquests dos factors poden alimentar l’estrès metabòlic i l’activació crònica del sistema immunitari, mecanismes que també estan relacionats amb el procés d’envelliment.

La segona part de l’evidència prové d’un altre estudi, publicat a npj Aging, que va reanalitzar el treball conegut com a SLIM LIVER. En aquest cas, hi van participar 41 persones amb VIH i malaltia hepàtica grassa associada a disfunció metabòlica. Els participants van rebre semaglutida 1,0 mg per setmana durant 6 mesos.

Aquest segon estudi també va detectar canvis en diversos biomarcadors epigenètics. A més, les persones que van reduir més la velocitat d’envelliment van mostrar una disminució més gran del greix hepàtic i una millora en la velocitat de marxa, un indicador que sovint s’utilitza per valorar l’estat funcional i la salut general.

Tot i l’interès dels resultats, els investigadors demanen prudència. Els estudis no demostren que la semaglutida sigui un tractament antienvelliment ni que pugui revertir el rellotge biològic. El que suggereixen és que aquest medicament podria influir en alguns mecanismes biològics de l’envelliment, sobretot en persones amb VIH i alteracions metabòliques.

Ara caldran assajos clínics més amplis, amb més participants i un seguiment més llarg, per confirmar si aquest efecte es manté en el temps, quant dura i quins pacients se’n podrien beneficiar més. De moment, la semaglutida passa d’ocupar titulars pel seu ús en l’obesitat i la diabetis a situar-se també en el debat científic sobre l’envelliment biològic.