Els dits podrien amagar una pista sobre per què el cervell humà es va fer més gran

La mà humana podria guardar una pista inesperada sobre la nostra evolució. La longitud dels dits, i concretament la proporció entre el dit índex i el dit anular, pot estar relacionada amb el creixement del cervell humà i amb la influència de les hormones prenatals abans del naixement.

Aquesta és la curiosa conclusió d’un estudi liderat per investigadors de la Universitat de Swansea, al Regne Unit, i publicat a la revista científica Early Human Development. El treball, titulat «Digit ratio (2D:4D) and neonatal head circumference: Evidence for oestrogenization in human brain evolution?», està signat per Barış Özener, John T. Manning, Berna Ertuğrul i Fatih Aydık.

La recerca parteix d’una idea sorprenent: la relació entre la llargada del segon dit de la mà, l’índex, i el quart, l’anular, coneguda com a ràtio 2D:4D, pot donar informació sobre l’exposició relativa als estrògens i a la testosterona durant el primer trimestre de l’embaràs.

Què diu l’estudi sobre els dits i el cervell?

Els investigadors van analitzar 225 nounats, 100 nens i 125 nenes. Van mesurar la proporció entre l’índex i l’anular i la van comparar amb la circumferència cranial, un indicador primerenc de la mida cerebral.

El resultat va ser especialment clar en els nens: els nounats amb una ràtio 2D:4D més alta, és a dir, amb un índex relativament més llarg respecte a l’anular, tendien a tenir una circumferència del cap més gran en néixer. Aquesta relació no es va observar de manera significativa en les nenes de la mostra.

El professor John Manning, de l’equip Applied Sports, Technology, Exercise and Medicine de la Universitat de Swansea, és un expert en l’estudi d’aquesta proporció digital. Segons explica, aquesta troballa és rellevant perquè l’augment del cervell en l’evolució humana ha anat acompanyat de canvis en l’esquelet i en l’ambient hormonal prenatal.

En paraules del mateix Manning, «aquesta troballa és rellevant per a l’evolució humana», perquè l’augment de la mida cerebral apareix al costat del que es coneix com la hipòtesi del «simi estrogenitzat».

Aquesta hipòtesi planteja que, al llarg de l’evolució humana, hi podria haver hagut un pes més gran dels estrògens prenatals en el desenvolupament del cervell. Dit d’una altra manera: part del creixement del cervell humà podria estar vinculat a un entorn hormonal concret abans de néixer.

Una pista petita per a una pregunta enorme

L’estudi no diu que mirant els dits d’una persona es pugui saber com és el seu cervell ni predir la seva intel·ligència. El que planteja és més subtil: la proporció entre l’índex i l’anular podria funcionar com una pista biològica sobre processos que van influir en el desenvolupament cerebral de l’espècie humana.

La circumferència cefàlica en els nounats s’ha relacionat en estudis previs amb la mida del cervell i amb algunes mesures cognitives posteriors. Per això, trobar una associació entre aquesta mesura i la ràtio 2D:4D obre una via d’estudi sobre el paper de les hormones prenatals en l’evolució.

Els autors també adverteixen, però, que aquest possible avantatge evolutiu podria tenir costos. En investigacions anteriors, valors alts de 2D:4D en homes s’han vinculat amb més risc de problemes cardiovasculars, pitjor fertilitat i predisposició a l’esquizofrènia. Manning ho resumeix així: l’augment de la mida cerebral podria haver compensat alguns d’aquests inconvenients.

La troballa és, sobretot, una nova peça en el trencaclosques de l’evolució humana. Els dits no expliquen per si sols per què el nostre cervell es va fer més gran, però sí que podrien conservar una empremta d’allò que va passar abans de néixer i, potser, abans que l’ésser humà fos com és avui.