Àfrica s’esquerda: la nova fractura activa que podria obrir un mar al continent

Àfrica podria estar vivint les primeres fases d’un canvi geològic enorme. Un grup de científics ha confirmat nous indicis que apunten que el Rift de Kafue, a Zàmbia, no estaria extingit, com es pensava fins ara, sinó que podria mantenir activitat tectònica. Això vol dir que aquesta gran esquerda podria acabar convertint-se, d’aquí a milions d’anys, en un nou límit de plaques i obrir la porta a una separació de la part sud del continent.

No és un procés ràpid ni imminent. Àfrica no es partirà demà ni en els pròxims segles. Però la descoberta és important perquè ajuda a entendre com neixen els grans rifts continentals, les fractures de l’escorça terrestre que, amb el temps, poden separar masses de terra, generar llacs profunds i fins i tot donar lloc a nous mars.

El fenomen ara estudiat és diferent del que també s’observa a l’altura de la Banya d’Àfrica, on ja s’han detectat grans esquerdes i deformacions del terreny en un altre procés geològic que també podria acabar separant una part del continent. En aquest cas, la fractura se situaria més al sud i seguiria el Rift de Kafue, dins d’una línia d’uns 2.500 quilòmetres que s’estén des de Tanzània fins a Namíbia.

Per què Àfrica s’està partint?

La clau és la tectònica de plaques. L’escorça terrestre no és una peça compacta i immòbil, sinó que està dividida en grans plaques que es mouen lentament. Quan aquestes plaques s’estiren i comencen a separar-se, poden aparèixer fractures profundes, activitat sísmica, elevacions del terreny, circulació de fluids del mantell i, amb el temps, nous rifts.

Fins ara, els geòlegs consideraven que el Rift de Kafue estava apagat. Però en els últims anys s’hi havien acumulat senyals sospitosos: petits terratrèmols detectables pels sismògrafs, un augment de la temperatura subterrània i lleugeres elevacions del terreny. Tot plegat apuntava que la zona podria estar tectònicament activa.

Ara, un estudi publicat a la revista Frontiers in Earth Science ha aportat una nova línia d’evidència. La investigadora postdoctoral Rūta Karolytė, de la Universitat d’Oxford, a Anglaterra, ho resumeix així: «Comptem amb les primeres dades geoquímiques d’aquesta zona». I afegeix: «És una línia d’evidència completament diferent que reforça la idea que hi ha activitat de rift a la regió», en declaracions recollides per CNN.

Com ho han descobert?

Per buscar proves, Karolytė i el seu equip van recollir mostres d’aigües termals i pous geotèrmics a Zàmbia, en una zona situada sobre el que sospiten que podria ser un nou rift actiu. «Hi ha aigua calenta que bombolleja cap a la superfície, i vam prendre mostres del gas que en surt», va explicar la investigadora, que també treballa en una empresa britànica d’exploració d’hidrogen natural.

Els científics es van fixar sobretot en la proporció entre dos tipus d’heli: heli-3 i heli-4. Aquesta dada és important perquè pot revelar si els fluids que arriben a la superfície tenen connexió amb el mantell terrestre, la capa situada entre l’escorça i el nucli del planeta.

«Vam trobar més heli-3 del que normalment hi ha a l’escorça, cosa que generalment indica que fluids del mantell estan arribant a l’aigua», va assenyalar Karolytė. Si aquests fluids del mantell estan pujant cap a la superfície, això podria significar que l’escorça s’està estirant i obrint, un senyal primerenc de la formació d’un nou límit de plaques.

La professora Estella Atekwana, de la Universitat de Califòrnia, Davis, explica que aquesta recerca pot ajudar a respondre una pregunta fonamental de la geologia: «Com comença un límit de plaques? Els límits madurs són fàcils de reconèixer. Les etapes inicials són molt més subtils».

Segons Atekwana, «si el Rift de Kafue forma part d’un límit de plaques acabat de néixer, ens ofereix una oportunitat única per estudiar el naixement d’un nou límit abans que el vulcanisme, els grans sismes i la deformació superficial modifiquin el terreny».

S’acabarà partint o es pot aturar?

Els científics són prudents. Una esquerda activa pot acabar convertint-se en un nou límit de placa tectònica, però no sempre passa. Els rifts poden començar, aturar-se, avançar una mica i tornar-se a frenar. «Aquests rifts solen començar i aturar-se, o estendre’s una mica i aturar-se de nou. És difícil predir què passarà», va advertir Rūta Karolytė.

Això vol dir que el Rift de Kafue podria evolucionar fins a separar una part del sud d’Àfrica, però també podria quedar-se en una fase inicial sense culminar en una ruptura continental completa. En geologia, aquests processos són molt lents i es mesuren en milions d’anys, no en generacions humanes.

Mike Daly, coautor de l’estudi i professor a la Universitat d’Oxford, situa els possibles terminis en una escala molt llarga: «En el millor dels casos, podria passar en un parell de milions d’anys. En el pitjor, en 10 o 20 milions».

Si el procés tirés endavant, les conseqüències serien progressives. «Se separaria la part sud d’Àfrica, però abans veuríem un augment de sismes i una mica d’activitat volcànica amb fluxos de lava. Apareixerien fissures profundes on l’aigua s’acumularia, es formarien llacs com a l’Àfrica Oriental i finalment sorgiria un mar», va afegir Daly.

És el mateix que els forats apareguts a Turquia?

No. El cas d’Àfrica i el de Turquia no són el mateix fenomen. A Turquia, especialment a la plana de Konya, han aparegut grans esvorancs a terra relacionats amb la sequera, el canvi climàtic, la reducció de les aigües subterrànies i l’excés de pous per a l’agricultura. Quan baixa el nivell de l’aigua subterrània, algunes cavitats del subsol perden suport i poden col·lapsar, generant forats sobtats.

En canvi, el que passa al Rift de Kafue és un procés tectònic profund. No es tracta d’un enfonsament puntual del terreny per manca d’aigua, sinó d’una possible fractura de l’escorça terrestre vinculada al moviment de plaques. En altres paraules: els forats de Turquia són un problema sobretot hidrogeològic i climàtic; la fractura africana és un procés de tectònica continental.

Això no vol dir que el fenomen africà sigui més urgent per a la població actual. De fet, els terminis són molt llargs. Però sí que pot canviar la manera com els científics entenen l’evolució del continent i el naixement de nous límits tectònics.

Un laboratori natural per entendre el planeta

Àfrica ja té un gran rift conegut: el Rift d’Àfrica Oriental, amb volcans, activitat sísmica i desenes de milions d’anys d’evolució. El que fa especial el cas del Rift de Kafue és que podria trobar-se en una fase molt més primerenca. Això ofereix als científics una oportunitat poc habitual: observar com pot començar una fractura continental abans que el paisatge canviï de manera evident.

La investigació publicada a Frontiers in Earth Science, amb dades recollides a Zàmbia i vinculada a la Universitat d’Oxford, la Universitat de Califòrnia, Davis, i les declaracions recollides per CNN, no confirma que Àfrica es partirà segur, però sí que reforça una hipòtesi cada vegada més sòlida: sota el sud del continent podria estar començant una nova etapa geològica.

De moment, el pronòstic és de prudència. El Rift de Kafue pot avançar, frenar-se o evolucionar durant milions d’anys. Però la troballa ja és prou important per situar aquesta zona de Zàmbia en el mapa dels grans enigmes de la Terra: el moment exacte en què un continent comença, molt lentament, a esquerdar-se.