L’autoexigència t’està destrossant per dins i potser ni te n’adones

Vivim en una societat que ens empeny a fer més, arribar més lluny, rendir millor i no aturar-nos mai. Ser productiu, complir objectius i superar-se constantment s’ha convertit gairebé en una obligació. Però aquesta pressió permanent també està deixant empremta en la salut mental de moltes persones, que viuen atrapades en una roda d’autoexigència i culpa.

La psicòloga Àngela Fernández ho resumeix amb una frase contundent: «L’autoexigència sense autocompassió és pur matxucament psicològic». És a dir, exigir-se pot ajudar a avançar, però quan no va acompanyat d’una mirada amable cap a un mateix pot convertir-se en una forma de maltractament intern.

Què és l’autoexigència sense autocompassió?

L’autoexigència sense autocompassió apareix quan una persona només es valora pel que fa, pel que aconsegueix o pel que rendeix. Descansar sembla perdre el temps, abaixar el ritme es viu com un fracàs i qualsevol error es converteix en una prova que no s’ha fet prou.

Segons Fernández, moltes persones han construït la seva identitat al voltant de l’esforç i l’èxit. «Pot ser que l’autoexigència t’hagi ajudat a arribar molt lluny, a complir tots aquells objectius que en el seu moment et vas proposar. Però potser també t’està impedint gaudir i viure una vida plena i autèntica», adverteix.

El problema és que mai n’hi ha prou. Quan s’aconsegueix una fita, de seguida apareix la següent. No hi ha pausa, no hi ha reconeixement i no hi ha satisfacció real. «T’esforces, aconsegueixes alguna cosa i automàticament vols passar a la següent. Mai acabes de reconèixer el valor de cada cosa que aconsegueixes», explica la psicòloga.

El perill de perdre’t a tu mateix

Aquesta manera de viure pot generar estrès, ansietat, cansament emocional i una sensació constant d’insuficiència. La persona pot arribar molt lluny, sí, però també pot acabar desconnectada d’ella mateixa.

Fernández ho planteja amb una pregunta clara: «Quin sentit té aconseguir moltes coses si em perdo a mi? Si soc el més important de la meva vida i del meu camí». Per a l’experta, aquest és un dels grans riscos de l’autoexigència extrema: avançar molt per fora mentre per dins creix el desgast.

La psicòloga també recorda que no hi pot haver una autoestima sana si tot es basa en la pressió. «No pots tenir una autoestima sana si vius només des de l’autoexigència. Això és un autocàstig constant», assegura.

Per això defensa l'autocompassió, però no com una excusa per conformar-se, sinó com una manera més sana de relacionar-se amb un mateix. Vol dir poder dir-se: «puc parar sense sentir-me culpable», «això que estic fent ja està bé», «ja n’hi ha prou» o «ho estic fent tan bé com puc».

La idea final és clara: aconseguir objectius no serveix de res si el preu és quedar emocionalment esgotat. Com conclou Fernández, «l’èxit veritable no consisteix només a arribar lluny, sinó a fer-ho sense deixar-se a un mateix pel camí».