Després d’un infart també hi ha vida: el missatge que dona esperança als pacients

Patir un infart de miocardi canvia la vida, però no l’ha d’arruïnar. Aquest és el missatge que vol transmetre la gijonesa Beatriz Sampedro Sarmiento, investigadora de l’Hospital de Cabueñes, de Gijón, en el documental «Infart, i ara què?», un treball que recull l’experiència de set persones que han passat per un col·lapse cardíac i han hagut d’aprendre a conviure amb la por, els dubtes i la necessitat de tornar a confiar en el mateix cos.

La idea central del documental és clara i esperançadora: «Hi ha vida després d’un infart sempre que es tingui una mica de sentit comú, una actitud assenyada que es tradueix a fer-se analítiques, cuidar els nivells de glucosa i colesterol i poder-se donar un caprici de tant en tant…». És a dir, després d’un episodi cardíac greu, la vida continua, però cal fer-ho amb controls mèdics, bons hàbits i prudència.

La por que arriba quan el pacient torna a casa

Beatriz Sampedro treballa per a la FINBA, la Fundació per a la Investigació i la Innovació Biosanitària del Principat d’Astúries, com a gestora de dades d’investigacions clíniques en l’àmbit de la cardiologia. Segons explica, la seva feina consisteix a participar en processos en què «s’administra a alguns pacients medicació versus placebo perquè puguin tirar endavant nous medicaments».

Va ser precisament aquest contacte amb els pacients el que la va portar a detectar una realitat que sovint queda fora del relat mèdic: el moment de l’alta. «De tant introduir dades i veure pacients», explica, va prendre consciència que, quan una persona que ha patit un infart rep l’alta i torna a casa, «té molta por del que li pugui venir després».

Mentre són a l’hospital, els pacients se senten acompanyats i protegits. Però quan surten, apareixen moltes preguntes: què puc menjar, què puc beure, puc fer exercici, puc tornar al gimnàs, em puc permetre algun caprici? Sampedro recorda que reben informació, tenen pàgines fiables per consultar i després compten amb el metge de capçalera, però això no sempre evita la inseguretat.

Per això, el documental elaborat amb la periodista Patricia Martínez busca oferir una mena de «medicament» emocional: escoltar altres persones que ja han passat pel mateix procés i que expliquen com han reprès la seva vida després d’un infart de miocardi.

Els símptomes que no s’han d’ignorar

Una part del documental se centra en els símptomes de l’infart. Els testimonis parlen de dolor al pit, suors fredes, dolor a la mandíbula i fins i tot molèsties a l’esquena. El missatge és unànime: davant qualsevol sospita, cal actuar ràpidament.

La recomanació és avisar algú proper, trucar al 112, anar al centre de salut o dirigir-se a urgències. Beatriz Sampedro ho resumeix així: «El millor és sempre la rapidesa a l’hora d’anar a un centre sanitari i no cometre l’error d’aguantar, quedar-se a casa i esperar a millorar…».

El documental també aborda els efectes secundaris dels medicaments. Alguns tractaments poden provocar cansament o afectar l’estat d’ànim, i això pot espantar els pacients. «Hi ha alguns medicaments que et fan estar una mica baix d’ànim, i és important no atabalar-se», assenyala Sampedro.

Davant els dubtes, la investigadora defensa que és millor consultar que quedar-se amb la por a casa: «Val més pecar de pesat i anar diverses vegades al centre de salut o a l’hospital i que et facin proves, encara que finalment no sigui res, que romandre durant temps en un estat de nervis… Vas al metge, et tranquil·litzes i tot va millor».

Quan l’infart arriba a persones joves i esportistes

Un dels punts més impactants del documental és el cas de les persones joves, especialment les que fan esport i creuen que tenen els factors de risc cardiovascular sota control. Segons Beatriz Sampedro, «les persones joves són les que pitjor porten els infarts», perquè moltes no entenen per què els ha passat.

La investigadora explica que un infart pot aparèixer per factors genètics, per riscos que el pacient desconeixia o per tenir alta la lipoproteïna A, que defineix com «un colesterol heretat».

Entre els protagonistes del documental hi ha Rubén Blaya, exfutbolista de l’Sporting, que pensava que estava bé perquè havia estat esportista professional. Segons recull Sampedro, era un home que «pensava que estava perfecte, ja que era esportista professional», però finalment va necessitar un cateterisme per resoldre la seva situació.

El seu cas serveix per trencar una idea molt estesa: fer esport ajuda a reduir riscos, però no converteix ningú en invulnerable. Per això són importants els controls, les analítiques i l’atenció als antecedents familiars.

Rehabilitació cardíaca i una segona oportunitat

Després d’un infart de miocardi, la rehabilitació cardíaca té un paper fonamental. Aquests serveis ajuden els pacients a recuperar confiança, aprendre a escoltar el cos i resoldre dubtes amb professionals sanitaris. També permeten compartir espai amb altres persones que han viscut la mateixa experiència, una cosa que ajuda «a disminuir les pors».

Beatriz Sampedro també reivindica el paper de tot l’equip sanitari que acompanya els pacients: «Cal destacar l’engranatge que completa un equip: neteja, administració, zeladors, TCAE —auxiliars d’infermeria—, infermeria, metges… Sense una de les peces, res no seria possible».

L’autora del documental es mostra «molt agraïda» als pacients que han compartit la seva història. El seu treball s’adreça sobretot a les persones que han patit un infart, però també a les seves famílies, perquè entenguin que la vida pot continuar amb seguretat, informació i acompanyament.

El missatge final és de confiança: «Encara que hagin patit un infart, tenen una altra oportunitat de viure i l’han de gaudir sense por i amb sentit comú».