Els experts alerten de riscos creixents en salut mental, identitat, relacions i autocontrol

Els problemes derivats de l’ús excessiu de les pantalles ja fa temps que no afecten només els adults. Cada vegada hi ha més infants i adolescents que passen hores davant del mòbil, les xarxes socials, els videojocs o altres entorns digitals dissenyats per captar l’atenció. I si molts adults ja tenen dificultats per controlar aquest ús, els experts alerten que en els menors el risc és encara més gran.

Així ho planteja Javier Manjón González, psicòleg clínic, que recorda que sovint es veu «com a les persones adultes els costa controlar l’ús que fan de les pantalles amb aquest tipus d’aplicacions». Per això considera ingenu pensar que els nens podran gestionar sols un ecosistema digital pensat per enganxar-los: «Pensar que, allà on molts adults fracassen, els nostres nens i nenes seran capaços d’afrontar i controlar aquests àmbits digitals dissenyats per especialistes per atrapar i captivar la nostra atenció sembla una suposició, com a mínim, aventurada».

Segons Manjón, ja hi ha adolescents que fan servir pantalles durant tres, quatre, cinc o fins i tot més hores al dia. I aquí el paper dels adults és clau: no n’hi ha prou amb donar exemple, també cal posar límits, acompanyar i entendre què passa darrere d’aquest consum.

Més que una addicció al mòbil

El psicòleg clínic Andrés Calvo, adverteix que el problema no es pot reduir a una simple addicció al mòbil. Segons explica, «el problema actual de molts adolescents no pot entendre’s únicament com una “addicció al mòbil”». Per a Calvo, aquesta lectura és «massa superficial» per explicar el que cada vegada veuen més sovint a consulta.

El que està canviant, diu, no és només el nombre d’hores davant d’una pantalla, sinó una cosa més profunda: «El que està canviant són les mateixes condicions psicològiques sota les quals es construeixen avui la identitat, la regulació emocional i la manera de relacionar-se amb un mateix i amb els altres».

Calvo recorda que un adolescent necessita temps per créixer d’una manera sana: aprendre a esperar, tolerar frustracions, avorrir-se, construir pensament propi, crear vincles reals i descobrir qui és més enllà de la validació immediata. Però, segons ell, gran part de l’ecosistema digital actual funciona en sentit contrari, amb una lògica basada en la recompensa ràpida, la hiperestimulació constant, la comparació contínua, la validació externa i la impulsivitat.

Les dades que preocupen els experts

Aquest debat s’emmarca en l’informe «Infància, adolescència i benestar digital», el treball més ampli fet a Espanya sobre infància i adolescència digital. L’estudi ha estat promogut per Unicef Espanya, la Universitat de Santiago de Compostel·la, el Consell General d’Enginyeria Informàtica i l’entitat pública empresarial Red.es.

Un dels seus coautors és Joaquín González-Cabrera, granadí establert a Oviedo i investigador sènior a l’Institut de Transferència i Investigació de la Universitat Internacional de La Rioja. González-Cabrera defensa que l’informe no busca crear alarma, sinó orientar decisions: «Aquest informe no neix per alimentar alarmes morals ni per banalitzar el problema». Segons ell, «l’estudi neix per orientar polítiques públiques».

Les dades presentades a Astúries són contundents: els nens tenen telèfon mòbil de mitjana als 11 anys; als 12 veuen el seu primer vídeo porno; el 2,4% dels alumnes d’institut són considerats «jugadors problemàtics» en apostes i joc en línia; i el 5,9% presenten un risc de suïcidi elevat.

González-Cabrera reclama «diagnòstics rigorosos, amb dades i amb instruments contrastats» perquè les administracions puguin saber quina és la realitat i decidir prioritats. També alerta que les dades «mostren riscos en salut mental, convivència, sexualitat, joc, xarxes socials i videojocs».

Què passa quan s’apaguen les pantalles?

Per als experts, el repte no és només comptar hores de pantalla, sinó entendre què passa quan l’estímul desapareix. Andrés Calvo ho formula així: «Potser una de les qüestions més preocupants no és simplement quan fan servir les pantalles els joves, sinó que passa quan desapareixen, què queda quan cessa l’estímul, quina capacitat té aquesta persona per sostenir-se psicològicament a si mateixa sense necessitat de distracció constant».

La conclusió és clara: el problema no es resol només amb prohibicions puntuals ni amb discursos de culpa. Cal una resposta conjunta de famílies, escoles, sanitat pública i regulació dels entorns digitals. Com resumeix Javier Manjón, «la cura d’un desenvolupament sa dels nostres nens, nenes i adolescents requereix no només mesures individuals, sinó l’acció i el compromís col·lectius».