Miguel Perlado, psicòleg: «Un eclipsi ens obre les portes cap a l’experiència espiritual»

El 12 d’agost del 2026, Espanya serà un dels territoris des d’on es podrà observar un eclipsi total de Sol, un fenomen astronòmic excepcional que reunirà milers de persones en espais públics i zones d’observació. Més enllà del seu interès científic, planteja una pregunta menys evident: per què mirar plegats un fenomen natural pot generar comunitat, pertinença i connexió emocional.

Per al psicòleg clínic i forense Miguel Perlado, membre del grup de derives sectàries del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), aquestes experiències connecten amb una necessitat humana bàsica: trobar sentit, vincle i orientació davant d’allò que ens supera. En una societat marcada per la hiperconnexió digital, la solitud i la sobreinformació, un eclipsi pot recordar-nos que necessitem els altres.

La sorpresa davant d’allò que ens supera

El que converteix un eclipsi total de Sol en alguna cosa més que una curiositat astronòmica no és només la seva raresa, sinó l’experiència d’assistir a alguna cosa que desborda l’escala quotidiana. Durant uns minuts, el dia s’altera, la llum canvia i l’entorn sembla suspendre les seves regles habituals. Aquesta interrupció pot provocar una emoció difícil d’encaixar en una societat acostumada a explicar-ho tot: la sorpresa.

Perlado considera que els grans fenòmens naturals connecten amb una dimensió humana antiga, fins i tot anterior a les formes organitzades de religió. «Aquests fenòmens ens emparenten o ens recorden aquesta necessitat de pertinença, de vinculació, de sentit i, sobretot, d’aquesta sorpresa davant de la immensitat, davant d’allò desconegut», explica. No es tracta necessàriament de creure en alguna cosa concreta, sinó d’experimentar que hi ha alguna cosa que ens supera i que «ens connecta amb una dimensió que va més enllà de nosaltres».

Des d’aquesta perspectiva, l’eclipsi pot obrir una porta a una vivència espiritual entesa en un sentit ampli: connexió, petitesa, presència i recerca de sentit. «Ens obre les portes cap a l’experiència espiritual», resumeix.

Un ritual col·lectiu en temps de solitud

Aquesta experiència de sorpresa no es viurà necessàriament en solitari. Un dels elements més singulars d’un eclipsi total de Sol és que convoca persones diferents al voltant d’un mateix fenomen. No cal compartir una creença, una ideologia ni una identitat prèvia: n’hi ha prou amb mirar cap al mateix lloc i reconèixer que altres persones estan vivint una experiència semblant.

Perlado sosté que les societats continuen necessitant rituals col·lectius, tot i que les seves formes hagin canviat. «Totalment. I els trobem i es reconverteixen», afirma. En una època marcada per la sobreinformació i la mediació tecnològica, aquesta recerca de sentit adopta formes noves. Però la necessitat de fons es manté: connexió, propòsit i pertinença.

La paradoxa és que mai no havíem tingut tantes eines per comunicar-nos i, alhora, moltes persones se senten cada vegada més soles. «Estem hiperconnectats, però aïllats», resumeix. Per això, l’eclipsi pot funcionar com a contrapunt: no passa a demanda, no depèn d’un algorisme i no es viu només des d’una pantalla. «Sols ens desintegrem, ens aïllem, ens empobrim i només podem créixer en relació amb els altres», conclou Perlado.

Pertànyer sense perdre el criteri propi

Per a Perlado, l’espiritualitat no s’ha d’entendre només com una creença religiosa o l’adhesió a un dogma. «L’espiritualitat és una cosa que forma part de l’essència de les persones», sosté. Té a veure, afegeix, amb la relació, el vincle, la recerca de sentit i la possibilitat de trobar un propòsit. Per això, la necessitat de comunitat també exigeix matisos: que una experiència col·lectiva pugui ser emocionant no significa que qualsevol vincle grupal sigui saludable.

La diferència rau en el grau de llibertat, espontaneïtat i absència de coerció. En una observació compartida d’un eclipsi, ningú no ha de creure en un dogma, obeir una figura d’autoritat ni integrar-se en una estructura tancada per participar-hi. «Si no hi ha una inducció ni una conducció coercitiva, això és un element distintiu que indica que és més espontani, natural i, per tant, no patològic», assenyala.

La pertinença pot ser reparadora quan permet compartir una emoció sense anul·lar l’autonomia individual. El problema apareix quan la recerca de sentit, connexió o transcendència s’instrumentalitza i es converteix en dependència. Perlado adverteix que les experiències de sorpresa poden generar una major vulnerabilitat: davant d’alguna cosa que supera la comprensió quotidiana, pot aparèixer la necessitat que algú doni sentit a allò que s’ha viscut. Per això, parlar d’espiritualitat o de comunitat no implica renunciar al dubte.