Panta, l’home de 75 anys que fa 20 anys que viu aïllat en una cova: «Aquí estic millor. No has de pagar la llum, no has de pagar l’aigua, no has de pagar res. I després hi ha la llibertat»

Més enllà de la vida accelerada de les ciutats, encara hi ha persones que han decidit allunyar-se completament de la societat. És el cas de Panta Petrovic, un home serbi de 75 anys que fa uns 20 anys que viu en una cova perduda entre les muntanyes, on ha construït una forma de vida basada en la llibertat, els animals i el contacte amb la natura.

La seva història ha estat documentada per The Pillow, el canal de YouTube format per joves italians que viatgen per diferents indrets per conèixer formes de vida allunyades de l’habitual. En aquesta ocasió, es desplacen fins a Pirot, al sud de Sèrbia, per conèixer un home que, malgrat viure en unes condicions extremes, assegura que no canviaria casa seva per res del món.

Treball com a mecànic

Panta no sempre ha viscut a la cova. Durant 21 anys va treballar com a mecànic en vaixells de càrrega, però després de tornar a Sèrbia va decidir allunyar-se d’aquella vida. Ara comparteix el seu entorn amb nombrosos animals i sobreviu gràcies a la prestació de l’Estat, la pesca i els aliments que aconsegueix al poble més proper.

Un dels seus principals problemes són els llops, que han atacat els seus animals en diverses ocasions: «Els llops m’han atacat tres vegades. M’han matat tres cabres i cinc cabrits. Abans tenia les cabres a la cova, però ara les he traslladat a uns 300 metres d’aquí. Per a mi ha estat difícil perquè estaven prenyades. És una cosa molt trista».

Perill a les ciutats

Tot i així, Panta assegura que el veritable perill no es troba a les muntanyes, sinó a les ciutats i a les institucions: «Aquests llops maten els animals, però no maten les persones. Els altres llops, els que viuen a les ciutats, aquests sí que maten. Els tribunals, la policia, el Govern... ells maten. Són perillosos».

La seva alimentació també depèn en bona part del que troba a la natura. Pesca únicament el que necessita i recull diferents plantes i fruits silvestres que coneix des de fa anys. Segons explica, és al lloc on sempre havia volgut estar: «Aquí estic millor. No has de pagar la llum, no has de pagar l’aigua, no has de pagar res. I després hi ha la llibertat».

Recollida d’aliments al poble

Durant les seves visites al poble més proper, també aconsegueix aliments que d’una altra manera serien difícils d’obtenir: «Quan hi vaig, a les escoles, els nens llencen entrepans, plàtans, iogurts i un munt de coses. Jo ho poso tot en una bossa, m’ho porto aquí i en tinc prou per a una setmana».

A més, Panta explica el principal motiu pel qual va deixar de treballar: «La por. No a la feina, sinó a la gent. Si et baralles amb algú, et mata; et llença al mar. Quanta gent ha estat engolida pel mar? Ningú sabrà mai què els va passar. Era una vida frenètica i dolenta. No ets lliure».

Sense tornar a la ciutat

Panta també assegura que mai no es planteja tornar a la ciutat: «No, no voldria viure-hi mai. Això m’ha allargat la vida. Estar aquí em permet estar sa. Allà hi ha contaminació i una fàbrica de pneumàtics. Si m’hi hagués quedat, no hauria arribat a la meva edat. Aquí em sento fort».

Finalment, Panta respon a la pregunta de si té por de la mort: «A mi m’agradaria morir ara, perquè el cos se’n va avall i l’ànima va amb Déu. Hem nascut per morir. Quan ho entens, ja està. Vull morir, però amb salut, i m’agradaria que Déu m’avisés deu minuts abans per poder divertir-me una mica amb la música».

Via: El Periódico