El drama de Nathalie Delgado: el gos que li va destrossar el nas continua vivint a casa seva

Nathalie Delgado és una veïna de Mera, a Oleiros (A Corunya), d’origen veneçolà, que viu a Espanya des del 2004 amb la seva família i que el 2017 es va instal·lar a la parròquia de Serantes després d’haver passat per Vigo. Convivien amb el gos des de feia sis anys: ella, el seu marit i els seus sis fills. Segons explica l’article original, l’animal havia estat un gos integrat dins la rutina familiar i dormia a l’interior de la casa. Nathalie el descriu encara avui com un animal afectuós, una barreja de labrador i palleiro, i precisament aquest contrast entre l’afecte previ i l’atac és el que fa la història encara més dura.

Què va passar el dia de l’atac

L’episodi que li va canviar la vida es va produir el maig del 2025. Nathalie havia portat un dels fills grans a la parada de l’autobús i, quan va tornar, es va posar a esmorzar amb la seva filla. En aquell moment, el gos va posar les potes damunt la taula i, quan ella va acostar-hi la cara per fer-lo baixar, l’animal li va mossegar el nas. La mateixa protagonista admet que encara avui li costa reconstruir mentalment l’escena i diu que el que va veure després al mirall ho ha “esborrat”. El gos no havia atacat abans ni té antecedents d’agressivitat previs; el que sí que deixa clar és que l’atac va ser viscut com un fet sobtat i profundament traumàtic.

Les seqüeles físiques i emocionals

Després de la mossegada, Nathalie va haver de passar per una operació per reconstruir-li el nas. Inicialment, li van dir que potser necessitaria diverses intervencions, però finalment només en va caldre una. Avui les cicatrius gairebé no es noten, però el cop psicològic ha estat molt més llarg. Ella mateixa admet que la primera vegada que es va veure després de la intervenció va plorar, i tant ella com la seva filla petita —que va presenciar l’escena— van necessitar tractament psicològic. Nathalie agraeix expressament la feina de la Unitat de Cremats del Chuac, que atribueix una part essencial de la seva recuperació. L’agressió també la va obligar a aturar la seva activitat com a autònoma, ja que treballa des de casa en la confecció de roba infantil tradicional personalitzada, una feina que confia reprendre al llarg d’aquest any.

Per què continua vivint amb el gos

El més colpidor del cas és que, malgrat tot, el gos encara continua a la seva propietat. Després de l’atac, la família va intentar diverses vies: van provar de sacrificar-lo, van recórrer a un etòleg i també van mirar que algun refugi se’n fes càrrec. No ho van aconseguir. Segons relata Nathalie, el refugi no el va acceptar perquè la família no era considerada “vulnerable”. El resultat és una convivència forçada amb l’animal que la va atacar: ara el gos ja no dorm dins de casa, si no fora, al jardí, però continua formant part del seu dia a dia. Ella assegura que encara li té estima, tot i que admet la contradicció i el dolor de “tenir l’agressor a casa”. Aquesta és, de fet, la gran càrrega del relat: no només hi ha una ferida física i emocional, sinó també la sensació que, quan passa una situació així, el sistema ofereix poques respostes reals a qui l’ha patida.