Sobreviure a un infart amb 46 anys i ajudar altres a superar-lo: «Els autònoms s’estressen molt pensant a no poder treballar l’endemà»

A Espanya es produeixen uns 70.000 infarts a l’any. Mario Pérez tenia 46 anys quan va tenir un atac de cor al qual va sobreviure. Un 24 de desembre de fa deu anys i mentre jugava a futbol amb els seus amics per anar-se’n després a prendre unes canyes, recorda. En moments, tot es va trastocar, assenyala des d’El Álamo (Madrid), qui va ser cap de magatzem i ara té una incapacitat permanent. «Tenia una acumulació de colesterol, tensió alta i estrès. De tot. Creiem que va venir per allà». Avui, com a pacient expert, n’ajuda d’altres a superar episodis com el que va viure. Diu que els que més pateixen després d’un infart són els autònoms. Per l’estrès de pensar que no podran treballar l’endemà. I el que implicarà.

El Mario forma part d’aquestes estadístiques que els metges analitzen per saber les causes d’infart en persones més joves. Va ingressar a l’hospital gravíssim. «De les tres vies que tenim, se me'n van obstruir dues. Va venir l’ambulància, l’UVI i gràcies que em va agafar a 25 minuts de l’hospital. Em van ficar en hemodinàmica, que és quan et fan un cateterisme, i em van posar un parell de stents. No remuntava. Vaig estar quatre mesos molt geperut. Em va quedar necrosat el ventricle esquerre. A partir d’aquí, ja van començar a veure’m més metges i em van enviar a la Unitat de Trasplantaments a l’Hospital Puerta Hierro (Madrid)», recorda d’aquell moment crític en la seva vida.

Pacient expert

Des d’aleshores, porta una dècada al radar d’aquesta unitat. Encara no està en llista d’espera per a trasplantament cardíac però, pel que pugui passar en un futur, que espera llunyà, el tenen controlat. «El cor es va dilatant cada vegada més i creuen que més endavant m’haurien de trasplantar», explica. Casat i amb una filla d’uns vint anys, es cuida moltíssim. La dieta, per descomptat (el que confessa més li costa). També fa molt esport: amb la bici elèctrica, caminant... El seu colesterol està formidable (tot i que continua prenent pastilles) i, a més, ha trobat una nova motivació: és ‘pacient expert’ a l’Hospital d’Alcorcón (Madrid). S’explica: «és un pacient que sap cuidar-se».

Forma part d’un programa en què els que ja van passar un infart recolzen i aconsellen els que acaben de patir-lo. «Em va bé perquè m’ajuda a recordar el que m’ha passat. Expliquem la nostra experiència, com ens va i el que és bo; parlem amb ells per veure com es troben», explica el Mario, que també forma part de l’Associació Cardiosaludable Madrid Sur (ACARMAS).

En els fulls d’estadística que manegen aquests ‘pacients experts’, el Mario veu coses com que darrere dels infarts, en un 90% dels casos, hi ha tabac. O que, sí, els atacs també els pateixen persones joveníssimes. «Al full que tinc aquí n’hi ha de 62, 54, 36 anys... Cada dia més joves», detalla.

«Molta por»

I què és el primer que li surt dir a qui ha passat un tràngol com el seu?. «Al principi tens molta por. Quan em van dir a l’ambulància, arribant a l’hospital, no tenia ni idea del que era. La gent pensa: ‘Què em passarà ara?’. Intentem aconsellar-los. Que no fumin, no beguin, segueixin una dieta equilibrada, estiguin tranquils... Els autònoms s’estressen molt. Et diuen: ‘Doncs soc taxista’, per exemple. I et pregunten: Demà puc anar a treballar?,és que soc autònom. I els contesto: ‘Això t’ho explicarà la teva doctora, però has d’estar de baixa’».

El Mario salta al seu present. «Estic fluixet. Prenc 13 pastilles al dia. Però, cuidant-me molt, no anem malament», admet amb empenta. Quan torna a aquell infart, reflexiona sobre les causes i com li va canviar la vida. Parla, a més del colesterol i la tensió alta, de tot l’estrès a la feina que tenia com a cap d’un magatzem en una fàbrica, que ell gairebé ni notava. Però era allà. «M’ha quedat una insuficiència severa. He tingut sort que m’ha quedat una pensió bona. Però és cert que la vida et canvia. He sigut un toro sempre. Tenia molta força, era esportista... i, d'entrada, no pots agafar 10 quilos de pes, no pots treballar, estressar-te... És clar que et canvia», conclou.