Magda Puig (Castellbell i el Vilar, 1982) té un desdoblament múltiple de personalitat cada dia quan comença la funció de Jane Eyre al Teatre Lliure de Gràcia. L´actriu bagenca és durant dues hores l´Adèle, la senyoreta Scatcherd, Blanche, Christophine, Diana, la senyoreta Rosamond i la veïna 1 en un muntatge dirigit per Carme Portacelli que es va estrenar fa uns dies amb les entrades de totes les sessions venudes.

Debutar al Teatre Lliure és una fita en la seva trajectòria?

Per a la meva carrera, que una directora com Portacelli confïi en mi quan no em coneix ningú de la primera divisió del teatre és una oportunitat. Però això no vol dir que ja pugui dir que ja he arribat a algun lloc, perquè en aquesta feina tan aviat hi ets com no hi ets. Però, certament, és emocionant actuar en un lloc com el Lliure de Gràcia, per la història que té.

Molts ho intenten i no tothom té la sort de trepitjar un escenari tan important per a l´escena catalana. Se sent afortunada?

Hi ha molta gent de la meva generació que, com jo, fa deu anys que pica pedra en sales alternatives, i ningú els ha vist. El Lliure et dóna visibilitat, però aquest ofici va com va.

Com va anar la seva incorporació al projecte?

Em va trucar Portacelli, amb qui havia fet una ajudantia de direcció a l´obra L´esplendor, que es va veure al Grec de l´any passat, i em va comentar que faria una adaptació de Jane Eyre i li agradaria que jo hi fes un seguit de papers. Petits, em va dir, però que volia que els assumís jo.

Així, en plural?

Sí, Jane Eyre és la història de la vida d´una dona, una novel·la on surten molts personatges. Evidentment, no pots tenir un actor per a cadascun d´ells, perquè seria inviable. Per això, la majoria es desdoblen, tot i que som set actors i dos músics, una xifra important.

La suma de tants petits personatges en deu fer un de gran.

[Riu] Sí, pel que fa a visibilitat, i tant. Surts moltes vegades a l´escenari. Cadascun d´ells és una pinzellada que ajuda a explicar la història general de Jane Eyre. Són petits, cert, però és una oportunitat. I repeteixo: hi ha gent amb molt talent sense visibilitat perquè no els en donen l´oportunitat.

En aquest sentit, Carme Portacelli és una director diferent?

Els joves hi som, i una de les coses bones de Portacelli és que confia en la gent jove. I no només això, també li agrada provar, investigar, i portar a Catalunya un teatre europeu al qual no estem acostumats.

Un gran muntatge com és «Jane Eyre», amb Ariadna Gil en el paper principal, i actors de la talla de Pepa López, Abel Folk, Gabriela Flores, Jordi Collet i Joan Negrié en la resta del repartiment, quin temps de preparació demana?

Es va estrenar el 23 de febrer passat, dos mesos després que ens hi poséssim. Vam fer les primeres lectures uns dies abans de Nadal, cap al 19 de desembre, un període inicial que va servir per conèixer-nos. La taula era llarguíssima perquè no hi som tan sols els actors, sinó tot l´equip.

I els assaigs?

Aleshores, després de Nadal, ens vam posar a assajar. Jo crec que no havia fet mai tants personatges alhora. Algun cop, en un infantil, potser m´havia desdoblat, allò de fer de bruixa i de mare, però no recordo cap altre cas.

Fer set papers demana una concentració especial?

No, la veritat és que no. La meva feina com a actriu és anar trobant, en el procés d´assaig, la personalitat de cadascun d´ells per aconseguir que el públic vegi el personatge i no la intèrpret. Crec que necessita més concentració l´Ariadna Gil!

Pràcticament no surt de l´escenari en cap moment.

Cert, només un moment.

Com va ser l´adaptació d´una novel·la de tant gruix, no tan sols literari, al format teatral?

Sempre he dit que la dramatúrgia és una de les feines més difícils d´aquest ofici. Jo ho vaig veure quan vaig estar preparant Plácido Mo. És una tasca que no sempre s´ha valorat prou, tot i que cada cop està agafant més reconeixement. Per sort, aquesta Jane Eyre és obra de l´Anna Maria Ricart, una dramaturga molt bona.

Ja la coneixia?

Ens va fer la dramatúrgia de Fuenteovejuna, amb la companyia Obskene. Amb Jane Eyre ha fet un treball espectacular. Ella diu que, quan llegeix, allò que li toca la fibra ho va adaptant, i després mira que li quadri.

Es va valorar el risc de fer una versió, diguem-ne, carrinclona?

Venint de Portacelli i Ricart, segur que no hauria estat així.

Totes les entrades es van vendre abans de l´estrena. Com s´explica aquest èxit?

Crec que és una novel·la bastant actual, tot i que va ser escrita el 1847. Té molt de moderna, és la mateixa autobiografia de Charlotte Brontë i, llegint-la, t´imagines com devien ser i com devien viure aquestes dones que anhelaven la llibertat.

Jane Eyre és una dona valenta que no es vol deixar lligar. Es va voler emfasitzar aquest aspecte de reivindicació femenina?

No, en cap moment es volia caure en el drama. Només calia explicar la història, que té prou força per si mateixa: és una dona a la qual passen unes coses i reacciona d´una manera concreta.

El públic ho percep així?

Hi ha gent que en surt molt tocada, sobretot dones a les quals colpeix la història. Hi ha moltes frases que els arriben, com el moment en què la Jane decideix no marxar amb un home i quedar-se en un poble ventós per tal de ser lliure i honesta. La veritat és que no ens ho esperàvem, de vegades veus algú plorant quan obren els llums. També ve molta gent jove, grups d´instituts.

Un encert és l´espai escènic, que aprofita tota la llargada de la sala. En una banda, piano i violoncel, i a l´altra, un mirall.

Hi ha espais que t´escupen i altres que t´acullen, i el de Jane Eyre és un d´aquests darrers. Es volia crear una línia horitzontal que és com la línia de la vida.