La vaga dels xicots de la premsa entusiasma al Kursaal

"Alcem la veu fort i tots sentiran la nostra veu". I sí, es van fer sentir, mirar i, ben merescudament, aplaudir. Manresa Teatre Musical va presentar aquest darrer diumenge, al Kursaal de Manresa, Els nois del diari, sota la direcció escènica i artística, musical i coreogràfica de Jordi Gener, Borja Valls i Pablo Testa Grosbaum respectivament. Els nois del diari (Newsies. The musical), amb llibret de Harvey Fernstein, lletra de Jack Feldman i música d’Alan Menken, porta a escena un cas real, el d'un jove repartidor de diaris que va liderar una banda d’orfes, repartidors de premsa, i els va portar a la vaga per uns sous i una vida digna i justa i enfrontant-se a magnats de la premsa de l’època com Joseph Pulitzer.

El Kursaal ovaciona la història de la premsa de MTM

A l’entrada del teatre, l’escenari amb el teló alçat, permetia veure l’escenografia del muntatge, senzilla i de la que s’intuïa l’efectiva resolució en el desenvolupament de la peça.

1899. Un nou matí a la ciutat de Nova York. Els joves repartidors de premsa ho tenen tot a punt per una nova jornada on cal vendre el màxim d’exemplars possible. Malgrat l’esforç i la feina, els recursos són minsos i depenen de la beneficència que els permet portar algun àpat calent a l’estómac. I malgrat tot, segueixen endavant, amb la promesa d’un demà millor. A l’altra banda de la ciutat, el magnat de la premsa Joseph Pulitzer es queixa que les vendes del diari estan baixant. I la solució davant de la situació, implica pujar deu centaus els cent diaris que compren cada matí els repartidors i que hauran de vendre deu diaris més al dia si volen mantenir els seus minsos sous. En Jack Kelly, un dels repartidors, alçarà la veu i convencerà els seus companys per iniciar una vaga per demostrar que la situació és insostenible.

Malgrat alguna petita contingència, Els nois del diari és un muntatge homogeni, ben reeixit, en què prima la defensa d’un reeixit treball coral. L’alternança de posicions en les coreografies, donant valor a tots i cada un dels intèrprets, dona rellevància al bon treball com a formació, que en una ben treballada i projectada amalgama d’elements (música, coreografia, interpretació i il·luminació) donen certes imatges plàstiques durant el desenvolupament de la peça perceptiblement distingides. S’han tingut clares quines eren les fortaleses i debilitats del muntatge i s’ha treballat per aconseguir una visible consonància entre tots els elements que conformen el projecte escènic. Malgrat les irregularitats, en algunes escenes evidents, l’obra musical es mou en l’àmbit d’una destacable i factible alta correcció i solvència.

La rendibilitat com a companyia no es pot traslladar amb tanta precisió a la individualitat, però cal destacar la presència dels seus dos protagonistes, Ferran Soler i Lia Gratacós, amb escenes i passatges destacables. Però cal recordar el suport del grup, totalment necessari per al seu bon rendiment. I parar una mica més de cura amb les escenes amb predomini del text: tendeixen cap a un ritme descendent i en alguns instants, tediós i són moments cabdals per la bona entesa de la història del muntatge. Però és un instant, cal destacar i reiterar el teixit d’intèrprets que conformen l’elenc. I aquest cor bategant, és l’ànima d'Els nois del diari.

Fora telèfons

Se seguirà insistint. Per respecte a la feina dels intèrprets, a la resta d’espectadors, i fins i tot, als mateixos aficionats que enregistren imatges durant el muntatge, perquè en gaudeixin alliberats del telèfon mòbil: el millor afalac, el millor elogi sempre serà gaudir del muntatge en directe i el telèfon mòbil, a la butxaca o a la bossa. I si es vol un record, la memòria, o recomanar el muntatge. I si aquest record, ha de ser palpable… fer fotografies o enregistrar quan tot ha acabat i la platea del Kursaal s’alçava dempeus per recompensar el molt bon treball de la companyia. El teatre es gaudeix a ull nu, en directe, no a través d’una pantalla. Segur.